aixi.
Tanmateix, a part d’en Tengo, al bar nomes hi havia una parella jove que semblaven estudiants universitaris, asseguts tots dos junts a la barra, amb els fronts a tocar, parlant apassionadament d’algun tema intim. Veient-los, en Tengo es va sentir intensament sol per primera vegada en molt de temps. Va pensar que estava sol en aquest mon; no estava lligat a ningu.
Va tancar suaument els ulls, es va concentrar i va tornar a recordar l’escena de l’aula de primaria. Aquell era, efectivament, l’indret que havia visitat amb els ulls tancats la nit anterior, quan s’havia unit amb la Fukaeri enmig de la intensa tempesta de pluja i trons. L’havia vist de manera molt real, i molt present, i, gracies a aixo, el record que en tenia s’havia fet encara mes viu que abans, ben be com si una pluja nocturna n’hagues esbandit la pols que s’hi havia dipositat.
Les inseguretats, les esperances, les pors, estaven escampades per tots els racons de l’aula buida, i s’amagaven, com animalons timids, dins els objectes. La pissarra amb formules mig esborrades; els guixos trencats, curts; les cortines barates gastades pel sol; les flors del gerro de la tarima -no recordava com es deien-; els dibuixos que havien fet els nens, enganxats a la paret amb xinxetes; el mapamundi de la paret del fons de la tarima; l’olor de cera del parquet; les cortines tremoloses; els crits de fora que se sentien per la finestra: en Tengo era capac de reproduir mentalment aquella escena fins a l’ultim detall, i resseguia amb els ulls cada indici, cada projecte, cada endevinalla.
Durant els segons que l’Aomame li havia agafat la ma, en Tengo havia vist forca coses, i aquestes coses li havien quedat gravades a les retines amb tanta exactitud com si haguessin estat la lent d’una camera fotografica. Aquella havia estat una de les imatges basiques que li havien permes continuar endavant quan tenia deu anys i la seva vida era plena de dolor. La imatge anava acompanyada sempre de la intensa sensacio dels dits de la nena. El record de la ma dreta de la nena havia donat valor a en Tengo, invariablement, per afrontar el dolor mentre es feia gran. «No et preocupis: em tens a mi», li deia aquella ma.
No estas sol.
La Fukaeri havia dit que l’Aomame estava amagada, com un gat ferit.
Pensant-hi be, era ben curios. La Fukaeri tambe s’estava amagant, i no posava ni un peu a fora de l’apartament d’en Tengo. En aquell raco de Toquio hi havia dues dones que s’amagaven, que fugien d’alguna cosa, i totes dues tenien una relacio molt estreta amb en Tengo. ?Hi devia haver alguna cosa en comu? ?O nomes era casualitat?
Evidentment, ningu no li va donar cap resposta. Senzillament, havia llancat la pregunta a l’aire. Massa preguntes, i massa poques respostes, com sempre.
Quan es va acabar la cervesa, el cambrer, un home jove, va venir a preguntar-li si volia res mes. Despres de dubtar un moment, en Tengo li va demanar un bourbon amb gel i un altre bol de fruita seca. El cambrer li va dir que, de bourbon, nomes tenien Four Roses, i en Tengo li va respondre que ja li anava be; tant li feia, la marca. Despres va tornar a pensar en l’Aomame. De la cuina que hi havia al fons del local arribava l’aroma d’una pizza coent-se.
?De qui es devia amagar, l’Aomame? Potser fugia de la justicia, va pensar en Tengo. Tanmateix, trobava impensable que s’hagues convertit en una delinquent. ?Quin delicte podia haver comes, ella? No, no la perseguia la policia. Fos qui fos, que la perseguis, no devia tenir res a veure amb la justicia.
De sobte, se li va acudir la possibilitat que fos la mateixa gent que perseguia la Fukaeri. ?La gent petita? Pero, ?per que, amb quin objectiu, hauria hagut de perseguir l’Aomame, la gent petita?
Tanmateix, suposant que realment fossin ells els qui perseguissin l’Aomame, aixo significaria, potser, que el nexe d’unio entre totes dues coses era ell. Evidentment, en Tengo no entenia com podia ser-ho; pero, suposant que hi hagues alguna relacio entre la Fukaeri i l’Aomame, el vincle nomes podia ser ell mateix. Potser, de manera inconscient, havia exercit alguna mena de forca que havia portat l’Aomame fins a prop seu.
?«Alguna mena de forca»?
Es va mirar les mans. No ho entenia. ?On la devia tenir, aquella forca?
Li van portar el Four Roses amb gel, i un altre bol de fruita seca. Va fer un glop de bourbon, es va posar unes quantes fruites seques al palmell de la ma i les va sacsejar lleument, com si fossin daus.
Fos com fos, l’Aomame era en algun lloc de la zona, a una distancia que es podia recorrer a peu. Ho havia dit la Fukaeri, i ell la creia. No hauria sabut dir per que, pero, en tot cas, la creia. Pero, ?com ho havia de fer, per descobrir el lloc on s’amagava l’Aomame? Si no es facil trobar una persona que fa una vida social normal; quan es tracta d’algu que s’amaga amb tota la intencio, naturalment la cosa encara es complica mes. ?Podia anar voltant pels carrers amb un megafon, cridant el seu nom? No, es clar: ella no sortiria tan tranquil·lament del seu amagatall. Nomes serviria per cridar l’atencio, i fer mes gran el perill que corria.
Encara li devia quedar alguna cosa per recordar, va pensar en Tengo.
«Intenta recordar-ne coses. Pot ser que n’hi hagi alguna que et serveixi», li havia dit la Fukaeri. Pero, des d’abans que ella l’hi digues, en Tengo sempre havia sentit que encara hi havia una o dues coses importants relacionades amb l’Aomame que no recordava, i que de tant en tant el feien posar nervios, com una pedreta que li hagues entrat a la sabata. No hi havia parat mai gaire atencio, en aquest sentiment, pero era molt intens.
En Tengo va deixar la ment totalment en blanc, com si esborres una pissarra, i va intentar recordar de nou alguna cosa sobre l’Aomame. Va tornar a pentinar el llot tou del fons de la memoria, com un pescador que estires la xarxa, buscant coses que tinguessin a veure amb l’Aomame, amb ell mateix, amb el que els envoltava. En va tornar a examinar tots els elements, d’un en un, per ordre i amb molta cura. Pero es tractava, al capdavall, del record d’un fet que havia tingut lloc vint anys enrere, i, per viu que fos, les dades concretes que en podia extreure eren limitades.
Tanmateix, havia de trobar «alguna» cosa que era alla, «alguna» cosa que li havia passat per alt, i l’havia de trobar ben aviat. Si no, potser tampoc no aconseguiria trobar l’Aomame, que se suposava que era en aquella zona. Si havia de creure el que li havia dit la Fukaeri, el temps que tenia era limitat, i algu perseguia l’Aomame.
Va decidir pensar en la mirada. ?Que havia mirat, l’Aomame, quan eren a l’aula? ?I que havia mirat, ell? Va intentar recordar el curs del temps i el moviment de les mirades.
Mentre li estrenyia la ma, la nena havia mirat directament a la cara d’en Tengo; la seva mirada no se n’havia apartat ni un moment. Al principi, en Tengo, totalment desconcertat pel comportament de la nena, l’havia mirada als ulls buscant una explicacio. Pensava que alla hi devia haver alguna mena de malentes, o alguna equivocacio. Tanmateix, no era cap malentes, ni cap equivocacio: el que va veure, als ulls de la nena, era que tenia unes ninetes increiblement clares, unes ninetes tan llises i immaculades com no havia vist mai, com una deu d’aigua tan profunda, tot i ser completament transparent, que no se n’arribes a veure el fons. Semblava que l’haguessin de xuclar, si se les mirava massa estona, i va desviar la mirada per fugir dels ulls de la nena: l’havia de desviar.
Primer va observar els llistons del parquet que tenia als peus i l’entrada de l’aula deserta, i despres va girar una mica el cap i va mirar per la finestra. Mentrestant, la mirada de l’Aomame no va vacil·lar gens ni mica: va continuar fitant els ulls d’en Tengo, que miraven per la finestra. Ell notava el pessigolleig que li provocava a la pell. Els seus dits tambe li estrenyien la ma esquerra amb una forca constant, sense defallir en cap moment, sense dubtar. Ella no tenia por, perque no hi havia absolutament res de que hagues de tenir por, i amb les puntes dels dits intentava transmetre a en Tengo el que sentia.
Com que acabaven de netejar l’aula, havien obert les finestres de bat a bat per ventilar-la, i el vent agitava lleugerament les cortines blanques. Mes enlla, s’estenia el cel blau. Encara no feia gaire fred, per ser al desembre. Al cel, molt amunt, hi havia un nuvol flotant, un rastre blanc i allargat de la tardor, que semblava acabat de pintar. I tambe hi havia alguna altra cosa, una cosa que surava sota el nuvol. ?El sol? No; allo no era el sol.
En Tengo va contenir la respiracio, es va posar els dits als polsos i va intentar veure-hi mes endins, en aquell record, concentrant tant la seva atencio que semblava un fil que es pogues trencar en qualsevol moment.
Si, hi havia la lluna.
Encara faltava una estona perque es pongues el sol, pero la lluna ja es veia clarament: una lluna creixent, que havia assolit tres quarts de la seva mida completa. Havia quedat meravellat que, tot i ser encara clar, la lluna es veies tan grossa i tan clara; d’aixo, se’n recordava. Aquella massa de pedra insensible, que semblava penjar d’un fil invisible, estava suspesa en un punt baix del cel, com si no sabes on col·locar-se. Tenia, per alguna rao, un aspecte artificial, i a primer cop d’ull semblava fabricada per l’home, com si fos un element que formes part d’un decorat. Tanmateix, era, naturalment, la lluna de debo: ningu no es prendria la molestia de penjar una lluna falsa
