– Moltes gracies. Pero em sembla que ja no la podre tornar a fer mai mes -va dir l’Aomame.
– Ja ho se; no t’hauria d’haver fet aquest comentari. Estic molt contenta, que n’hagis pogut sortir sana i estalvia. No tinc cap intencio de tornar-te a demanar que ho facis mai mes. Aquesta ha estat l’ultima vegada. T’hem preparat un lloc per instal·lar-te; no t’has de preocupar de res. Tu espera’t en aquest casa d’acollida, mentre nosaltres fem els preparatius perque puguis comencar a viure una nova vida.
L’Aomame li’n va donar les gracies.
– ?Hi ha res, de moment, que trobis a faltar? Si et cal alguna cosa nomes m’ho has de dir, i fare que en Tamaru t’ho porti immediatament.
– No. De moment, pel que he vist, hi ha tot el que necessito.
La mestressa va tossir lleument.
– Escolta’m be. Vull que tinguis present una cosa: el que hem fet es totalment correcte. Hem castigat aquest home pels delictes que ha comes, i hem evitat el que podria haver passat en el futur. Hem impedit que hi hagi mes victimes. No has de sentir cap mena de remordiment.
– Ell tambe em va dir el mateix.
– ?Ell?
– El Lider de Sakigake. L’home de qui em vaig encarregar ahir al vespre.
La mestressa va quedar callada durant uns cinc segons, abans de parlar.
– ?Ell ho sabia?
– Si, aquell home sabia que jo hi havia anat per liquidar-lo. Em va rebre sabent amb quin objectiu hi havia anat. Resulta que ell volia morir. El seu cos ja havia sofert un gran dany, i s’encaminava cap a una mort lenta pero inevitable. L’unic que vaig fer, jo, va ser avancar una mica aquesta mort, i fer reposar en pau el seu cos, que havia de conviure amb dolors molt intensos.
La mestressa va semblar veritablement sorpresa de sentir aixo. Es va tornar a quedar un moment sense paraules, cosa molt estranya, en ella.
– ?Aquest home…? -va dir. Despres va buscar les paraules.- ?Ell mateix volia ser castigat pels actes que havia comes?
– El que volia era posar fi a aquella vida plena de dolor tan aviat com pogues.
– ?I ha deixat que el matessis sabent que era, el que volies fer?
– Aixo mateix.
L’Aomame no va dir res del tracte que havia fet amb el Lider: que, a canvi que en Tengo pogues continuar viu en aquest mon, ella hauria de morir. Era un pacte secret entre ells dos, i no el podia revelar a ningu.
– Les perversions que havia comes aquest home eren actes totalment desencaminats, i era inevitable que el matessim -va dir l’Aomame-. Pero no era una persona corrent. Com a minim, tenia alguna cosa especial. D’aixo, n’estic segura.
– Alguna cosa especial -va dir la mestressa.
– No ho puc explicar -va dir l’Aomame-. Tenia unes capacitats o unes qualitats especials, pero alhora havia de suportar una carrega molt pesada. I aixo li estava devorant el cos per dintre.
– ?Vols dir que va ser aquesta cosa especial, que el va empenyer a cometre aquelles perversions?
– Potser si.
– Sigui com sigui, tu has fet que s’acabin.
– Si -va dir l’Aomame amb la gola seca.
Mentre aguantava l’auricular amb la ma esquerra, l’Aomame va obrir la ma dreta, en la qual encara notava la sensacio d’haver mort una persona, i en va mirar el palmell. No entenia que volia dir que l’home s’havia unit amb les nenes d’una manera figurada, i, evidentment, no ho podia explicar a la mestressa.
– Com sempre, la mort semblava natural, pero suposo que ells no ens faran el favor de considerar-la aixi. Segurament, per les circumstancies, pensaran que jo he mort el Lider d’alguna manera. I ja sap que, de moment, no n’han informat la policia.
– Facin el que facin, a partir d’ara, nosaltres farem tot el possible per protegir-te -va dir la mestressa-. Ells tenen la seva organitzacio, pero nosaltres tambe tenim molt bons contactes i molts diners. I tu ets una persona molt previnguda i intel·ligent. No deixarem que se surtin amb la seva.
– ?Encara no l’han trobada, la Tsubasa? -va preguntar l’Aomame.
– Encara esta desapareguda. Jo crec que deu ser a la seu del grup, perque no te cap altre lloc on anar. De moment encara no hem trobat la manera de recuperar-la, pero, segurament, la mort del Lider creara confusio al grup, i potser podrem aprofitar aquesta confusio per treure-la d’alla. He de protegir aquesta nena com sigui.
El Lider havia dit que la Tsubasa que hi havia a la casa d’acollida no era real; que nomes era un concepte, i que havia estat reclamada. Aixo, pero, no l’hi podia explicar, a la mestressa. En realitat, ni la mateixa Aomame no acabava d’entendre que significava. Tanmateix, recordava el pesant rellotge de pedra que havia vist alcar-se a l’aire, i aixo havia tingut lloc realment, davant dels seus ulls.
– ?Quants dies m’haure d’estar amagada en aquest apartament? -va preguntar l’Aomame.
– Calcula que seran entre quatre dies i una setmana. Despres et donarem un nom i un aspecte nou, i aniras a viure molt lluny d’aqui. Per motius de seguretat, durant un temps, quan t’hagis instal·lat, haurem de tallar completament el contacte. No et podre veure durant una temporada. Tenint en compte la meva edat, pot ser que ja no ens tornem a veure. Tant de bo no t’hagues hagut d’embolicar en tot aixo. Ho penso molt sovint. Si no ho hagues fet, potser no t’hauria perdut. Pero…
A la mestressa se li va ennuegar la veu. L’Aomame va esperar en silenci que continues.
– …pero no me’n penedeixo. Tot ha estat cosa del desti, segurament. No vaig poder deixar d’enredar-t’hi; no vaig tenir cap mes eleccio. Hi havia forces molt poderoses, en joc, i son les que m’han fet actuar a mi. Em sap molt de greu per tu, que tot hagi anat aixi.
– Pero, a canvi d’aixo, hem pogut compartir alguna cosa: una cosa molt important, d’una mena que no hauriem pogut compartir amb ningu mes; una cosa que no hauriem trobat en altres persones.
– Tens rao -va dir la mestressa.
– I a mi tambe em calia, compartir-la.
– Gracies. Em fa sentir una mica mes be, que diguis aixo.
Per a l’Aomame, efectivament, tambe era molt dur no poder veure la mestressa. Ella era un dels pocs lligams que tenia, un dels pocs lligams que la unien al mon exterior.
– Cuidi’s -va dir l’Aomame.
– Tu tambe, cuida’t molt -va dir la mestressa-. I mira de ser tan felic com puguis.
– Si puc -va dir l’Aomame; la felicitat era una de les coses que li quedaven mes lluny.
En Tamaru es va posar al telefon.
– De moment, encara no ho has fet servir, allo, ?oi?
– Encara no.
– Es millor que no ho facis servir, si pots.
– Mirare de complir els teus desitjos -va dir l’Aomame.
Hi va haver una petita pausa, i despres en Tamaru va tornar a parlar.
– L’altre dia et vaig explicar que jo m’havia criat en un orfenat, al mig de les muntanyes de Hokkaido, ?oi?
– Em vas dir que t’hi havien deixat quan et vas separar dels teus pares i vas venir de l’illa de Sakhalin.
– En aquella institucio hi havia un nen que tenia dos anys menys que jo. Tenia part de sang negra. Suposo que era fill d’un soldat que estava destinat a la base de Misawa. La mare no se qui era, pero devia ser prostituta, o hostessa en algun bar. Al cap de poc de neixer, la mare el va abandonar i el van portar alli. Era mes alt i mes fort que jo, pero era forca aturat. I, evidentment, tothom l’atonyinava. Tambe hi havia la questio del color de pell. Suposo que m’entens, ?oi?
– Mes o menys.
– Com que jo tampoc no soc japones, les circumstancies van fer que em convertis en el seu protector, perque, be, estavem en una situacio semblant: el corea de Sakhalin i el fill del negre i la puta. Erem de la casta mes baixa. Pero gracies a aixo, vaig aprendre a lluitar, i em vaig endurir. Ell, pero, era impossible, que s’enduris; si l’hagues deixat sol, segur que hauria acabat morint. En aquell ambient, per sobreviure, o eres molt llest, o eres un rival temible, a l’hora de barallar-te.
L’Aomame se l’escoltava en silenci.
