fidels, feia que molta gent els trobes ofensius i els tingues tirria. A mes, tambe provocaven diversos problemes socials, i, en consequencia, podien patir alguna mena de persecucio. Defensar el grup de l’actitud no gens positiva del mon exterior es devia haver convertit en una rutina, per a ells.
Fos com fos, de moment semblava que aquell cami per trobar l’Aomame estava barrat. Ara mateix no se li acudien altres maneres de buscar-la, a part d’aquella. El cognom Aomame era forca estrany. Si el senties, no se t’oblidava. Pero quan havia comencat a buscar el rastre d’una persona que es deia aixi, havia topat de sobte amb un mur impenetrable.
Potser seria mes rapid anar a preguntar directament a membres dels Testimonis de Jehova. Tenia la sensacio que si anava a preguntar a la central, el trobarien sospitos i no li dirien res, pero, en canvi, si s’adrecava personalment a algun membre, potser li donaria alguna informacio. Tanmateix, no coneixia ni un sol membre dels Testimonis de Jehova. A mes, ara que hi pensava, devia fer gairebe deu anys que no havia rebut la visita de cap testimoni. ?Com era que, quan volies que vinguessin, no venien, i que, en canvi, quan tu no ho volies, vinguessin?
Tambe podia posar un anunci per paraules al diari: «Aomame, posa’t en contacte amb mi immediatament. Kawana». Era una frase patetica. I encara que llegis un anunci com aquest, no creia que l’Aomame es molestes a posar-se en contacte amb ell. Potser es malfiaria. Kawana no era un cognom gaire frequent, pero a en Tengo no li semblava que l’Aomame encara es pogues recordar de com es deia. Segurament, ella no hi contactaria perque no aconseguiria recordar qui era, aquell tal Kawana. A mes a mes, ?qui es dedica a llegir els anuncis per paraules del diari?
Tambe podia encarregar que la busquessin a una agencia d’investigadors important. Hi devien estar acostumades, aquests agencies, a buscar persones, i devien tenir diversos metodes i connexions per fer-ho. Potser, amb les dades que en tenia, la trobarien en un tres i no res. Potser tampoc no li cobrarien unes tarifes gaire elevades. Tanmateix, va pensar que gairebe era millor deixar aquest recurs per al final. Primer la buscaria ell mateix. Li feia l’efecte que valia mes que primer s’exprimis el cervell per veure que hi podia fer, tot sol.
Va tornar a l’apartament quan ja es comencava a fer fosc i va trobar la Fukaeri asseguda a terra, escoltant un disc tota sola. Era un disc antic de jazz que havia deixat alla la seva amiga. A terra hi havia escampades caratules de discos de gent com Duke Ellington, Bernie Bigard o Billy Halliday. En aquell moment, la canco que reproduia la platina del tocadiscos era Shantel Bar, cantada per Louis Armstrong. Era una canco molt emotiva. En sentir-la, en Tengo es va recordar de la seva amiga. Durant les pauses entre el sexe, havien escoltat sovint aquell disc. A la part final d’aquella canco, Trummy Young entusiasmat amb el solo de trombo, s’oblidava de parar quan ho havia de fer i continuava tocant durant vuit compassos a l’ultima repeticio. «Aqui, escolta-ho», li indicava la seva amiga. Evidentment, quan s’acabava una cara del disc, li tocava a en Tengo sortir despullat del llit i anar fins a l’habitacio del costat per girar l’elape. El va envair un sentiment de nostalgia. Mai no havia cregut que aquella relacio hagues de durar sempre, pero tampoc no esperava que s’acabes d’aquella manera tan sobtada.
Li va fer un efecte estrany, veure la Fukaeri escoltant entusiasmada els discos que havia deixat la Kyoko Yasuda. Estava concentrada, amb les celles arrufades, i semblava intentar captar alguna cosa, a banda de la musica, en aquelles velles composicions.
– ?T’agrada, aquest disc?
– L’he escoltat un munt de vegades -va dir la Fukaeri-. No et fa res.
– Es clar, que no em fa res. ?No t’has avorrit, tota sola?
La Fukaeri va fer una mica que no.
– Havia de pensar.
En Tengo tenia ganes de fer-li preguntes sobre el que havia tingut lloc la nit passada entre tots dos, enmig de la tempesta, de preguntar-li per que havia fet allo. No li semblava pas que la Fukaeri se sentis atreta sexualment cap a ell, i, per tant, allo que havien fet no devia tenir res a veure amb el sexe. Pero, llavors, ?quin sentit podia tenir?
Tanmateix, no creia que la Fukaeri li dones cap resposta definida, si l’hi preguntava directament. A mes, no tenia gens de ganes de posar aquell tema sobre la taula un vespre de setembre tan tranquil i ple de pau com aquell. Havien dut a terme aquell acte envoltats de la foscor de l’hora i del lloc, enmig d’una intensa tempesta, i potser adquiriria un significat diferent, si en parlessin en un context quotidia.
– Tu no tens la regla -li va preguntar, abordant la questio des d’un altre angle. Podia funcionar, comencar amb una pregunta de si o no.
– No -va respondre la Fukaeri concisament.
– ?No l’has tinguda mai?
– No.
– Potser no t’ho hauria de dir, jo, aixo, pero ja tens disset anys, i no em sembla gaire normal, que no hagis tingut mai la regla.
La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles.
– ?Has anat mai al metge, perque t’ho mirin?
La Fukaeri va fer que no amb el cap.
– No serviria de res.
– ?Per que, no serviria de res?
La Fukaeri no li va donar cap resposta; ni tan sols va semblar que hagues sentit la pregunta d’en Tengo. Semblava que les seves orelles tinguessin un mecanisme especial per distingir la pertinencia o falta de pertinencia de les preguntes, i s’obrissin o es tanquessin segons el cas, com les ganyes dels homes peix.
– ?Hi te alguna cosa a veure, amb aixo, la gent petita? -va preguntar en Tengo.
Cap resposta, evidentment.
En Tengo va sospirar. No se li acudia ni una sola pregunta mes per treure una mica l’entrellat del que havia passat la nit abans. El cami estret i incert que havia seguit s’acabava alli, i mes endavant s’estenia un bosc molt dens. Va afermar be els peus, va mirar al voltant i va aixecar la vista al cel. Aquest era el problema que tenia quan parlava amb la Fukaeri: tots els camins s’acabaven interrompent irremissiblement, en algun moment. Potser els guiliaks podrien haver continuat avancant, encara que no hi hagues cami, pero ell no.
– Ara estic buscant una persona -va dir en Tengo, canviant de tema-. Una dona. -Sabia perfectament que no serviria de res, treure-li aquell tema a la Fukaeri. Pero tenia ganes de parlar-ne amb algu. Volia explicar els pensaments que tenia en relacio amb l’Aomame en veu alta, a qui fos. Tenia la sensacio que si no ho feia, l’Aomame tornaria a allunyar-se una mica d’ell.
– Fa vint anys que no l’he vista. L’ultim cop que la vaig veure, jo tenia deu anys, i ella era de la mateixa edat. Anavem a la mateixa classe, a primaria. He provat diverses maneres de buscar-la, pero no n’he trobat cap rastre.
Es va acabar el disc. La Fukaeri el va treure de la platina i, amb els ulls entretancats, en va olorar unes quantes vegades el vinil. Despres el va ficar a la funda amb compte de no deixar-hi ditades, i va introduir la funda a la caratula amb una gran delicadesa, com si dugues al seu jac un gatet que es comences a adormir.
– La vols veure -li fa preguntar la Fukaeri, sense signe d’interrogacio.
– Es que per a mi es molt important, aquesta dona.
– L’has buscada durant aquests vint anys -li va preguntar la Fukaeri.
– No, no es aixo -va dir en Tengo. Va entrellacar els dits de les dues mans damunt la taula mentre buscava les paraules seguents.- De fet, l’he comencada a buscar avui mateix.
La Fukaeri va fer cara de no acabar-ho d’entendre.
– Avui mateix -va dir.
– Vols dir que per que no l’he buscada mai, si es tan important, per a mi, ?oi? -va dir en Tengo, en lloc de la noia-. Es una bona pregunta.
La Fukaeri se’l mirava sense dir res.
En Tengo va posar en ordre les idees que tenia al cap, abans de parlar.
– Dec haver estat fent marrada, durant molt de temps. Aquesta nena, que es deia Aomame… No se com dir- ho… Ha estat durant molt de temps, invariablement, al centre dels meus pensaments. Per a mi ha estat un punt de referencia essencial. Pero, tot i aixi, pel fet de trobar-se tan al centre de tot, fins ara no he entes fins a quin punt era important.
La Fukaeri mirava en Tengo fixament. Per la seva expressio, en Tengo no hauria sabut dir si entenia poc o
