– Tant era, el que li manessin, a aquell paio, que no sabia fer res. Era un negat per a tot. Ni tan sols sabia cordar-se els botons de la camisa, o netejar-se el cul. Pero, en canvi, era bonissim fent escultures. Li donaves un ganivet i un tros de fusta, i te’n feia una en un moment. No necessitava cap dibuix, ni res: s’imaginava l’escultura que volia fer i te la feia perfectament, en tres dimensions, amb un realisme i uns detalls impressionants. Era una mena de geni, un paio increible.
– Era un savant -va dir l’Aomame.
– Ah, si. Ho vaig saber despres, que era aixo de la sindrome del savant, la de les persones que tenen habilitats excepcionals. Pero llavors no ho sabia ningu, que aixo existis. Tothom pensava que era curt i prou, que era un nen molt aturat pero que, en canvi, tenia molt bones mans, per tallar la fusta. No se per que, nomes feia figures de ratolins. Els ratolins li sortien fantastics: semblaven vius, te’ls miressis com te’ls miressis. Pero no feia absolutament cap altra cosa. Tothom intentava que fes figures d’altres animals: de cavalls, o d’ossos, o del que fos. Fins i tot el van portar expressament al zoo, per veure si ho aconseguien. Pero ell mai no va mostrar gens ni mica d’interes pels altres animals, de manera que tothom es va donar per vencut i van deixar que nomes fes ratolins. Feia ratolins de formes diferents, de grandaries diferents, en postures diferents. Realment, era curiosissim, perque a l’orfenat no hi havia ratolins; feia massa fred, i no hi trobavem res per menjar. Fins i tot era massa pobre per als ratolins. Ningu no entenia com podia ser, que hi tingues aquella obsessio. Sigui com sigui, va correr la veu que hi havia un nen que feia figures de ratolins, i va sortir al diari local, i fins i tot venia gent que en volia comprar. El director de l’orfenat, que era un capella catolic, deixava aquests ratolins de fusta en una botiga d’artesania popular perque els venguessin als turistes. En devien treure alguns diners, pero, evidentment, nosaltres no en vam veure ni cinc; suposo que els peixos grossos de l’orfenat els devien dedicar a alguna altra cosa. A ell nomes li donaven els ganivets i les peces de fusta i deixaven que es passes les hores a la sala de manualitats, fent ratolins. Be, suposo que es podria dir que va estar de sort, perque no el feien anar a treballar als camps, que era una feina molt dura, i mentrestant es podia quedar fent ratolins tot sol.
– ?I que se’n va fer, d’aquest nen?
– No ho se, que se’n va fer. Jo em vaig escapar de l’orfenat quan tenia catorze anys, i des de llavors he viscut sempre sol. Al cap de molt poc vaig agafar un ferri per venir a l’illa central, i mai no he tornat a posar els peus a Hokkaido. L’ultima vegada que el vaig veure, el paio estava ajupit damunt la peanya amb que treballava, fent un ratoli. En aquells moments, tant era, el que li diguessis, que no et sentia. O sigui que no li vaig dir adeu. Si se’n va sortir i encara es viu, encara deu ser en alguna banda fent ratolins, perque practicament no sabia fer res mes.
L’Aomame va esperar en silenci que en Tamaru continues parlant.
– Encara ara hi penso sovint, en ell. La vida a l’orfenat era terrible. El menjar era molt dolent, i sempre estavem morts de gana; a l’hivern et pelaves de fred; la feina era molt dura, i els alumnes mes grans t’apallissaven sempre que podien. Pero semblava que ell no la trobava especialment dura, la vida, alla. Si tenia un ganivet i podia estar-se sol fent figures de ratolins, ja era felic. De vegades, quan agafava el ganivet es tornava mig boig, pero, a part d’aixo, era un nen molt tranquil. No molestava ningu. Nomes callava i feia ratolins. Agafava un bloc de fusta, se’l mirava fixament una bona estona, i veia quina mena de ratoli hi havia a dins, i en quina postura estava. Passava forca temps, fins que el veia, pero un cop l’havia vist, ja nomes havia de fer anar el ganivet per treure’l. Ho deia molt sovint, aixo: «Treure el ratoli». I realment, un cop l’havia tret, semblava que el ratoli s’hagues d’arrencar a correr en qualsevol moment. No parava d’alliberar ratolins imaginaris que estaven tancats dins dels blocs de fusta.
– I tu protegies aquest nen.
– Si. No es que ho volgues, pero al final ho vaig acabar fent. Ocupava aquesta posicio. Una vegada t’han assignat una posicio, l’has de defensar, passi el que passi. Aquesta era la regla d’aquell lloc, i jo la vaig seguir. Per exemple, si algu li agafava el ganivet per prendre-li el pel, jo l’estomacava. Tant era, que l’altre fos mes gran que jo, o mes fort, o que fossin mes d’un: jo l’estomacava igual. O, de vegades, m’estomacaven a mi, es clar; aixo va passar unes quantes vegades. Pero no es tractava de guanyar o de perdre. Tant si jo els estomacava a ells com si ells m’estomacaven a mi, jo sempre recuperava el ganivet i l’hi tornava. Era aixo, l’important. ?M’entens?
– Em sembla que si -va dir l’Aomame-. Pero, al final, el vas abandonar.
– Jo havia de viure sol, i no em podia quedar alla tenint-ne cura per sempre. No m’ho podia permetre. Era normal que passes.
L’Aomame va tornar a obrir la ma dreta i se la va mirar.
– T’he vist unes quantes vegades amb un petit ratoli de fusta a la ma. ?El va fer aquell nen?
– Si, el va fer ell. Me’n va donar un de petit. Quan vaig fugir de l’orfenat, me’l vaig endur, i encara el tinc.
– Escolta, Tamaru: ?com es, que m’expliques aixo, ara? Jo diria que tu no ets la mena d’home que explica histories sobre si mateix perque si.
– Una de les coses que et vull dir es que encara ara hi penso forca sovint, en aquell paio -va dir en Tamaru-. No perque el vulgui tornar a veure. No en tinc cap ganes, especialment; tampoc no tindriem res de que parlar, encara que ens veiessim. Pero encara tinc gravada al cervell la imatge d’aquell nen totalment concentrat a «treure el ratoli» de dins d’un bloc de fusta, i aquesta es una de les imatges que han estat importants, per a mi, al llarg de la vida. Aquesta imatge m’ha ensenyat alguna cosa, o me l’ha intentada ensenyar. I necessitem aquesta mena de coses, per viure: aquestes imatges que tenen un significat que no es pot explicar amb paraules. El que articula les nostres vides es el desig d’explicar aquesta cosa que no sabem que es. O, almenys, a mi m’ho sembla.
– ?I aquesta es la base a partir de la qual vivim les nostres vides?
– Potser si.
– Jo tambe tinc una imatge d’aquesta mena.
– Doncs, cuida-la molt.
– Ja la cuido -va dir l’Aomame.
– I una altra cosa que et vull dir es que jo fare tot el que pugui, per protegir-te. Si he d’estomacar algu, sigui qui sigui, hi anire i l’estomacare. Tant me fa, si guanyo o si perdo: no et deixare penjada.
– Gracies.
Durant uns segons es va fer un silenci ple de calma.
– De moment, no surtis de l’apartament. Pensa que aixi que posis un peu a fora de casa, et trobaras enmig de la selva. ?Entesos?
– Entesos -va dir l’Aomame.
Despres van penjar. En deixar l’auricular, l’Aomame es va adonar de la forca amb que l’havia estat agafant.
Potser el missatge que li havia volgut fer arribar en Tamaru era que, ara, ella era un membre essencial de la familia que formaven tots, i que el llac d’unio que havien creat no es tallaria mai; almenys, aquest era l’efecte que li feia. Era gairebe com si els unissin llacos de sang. Estava molt agraida a en Tamaru per haver-li enviat aquell missatge. Devia ser conscient de fins a quin punt ella estava passant per un moment dificil. Era precisament perque la considerava un membre de la seva familia que li anava explicant, a poc a poc, els seus secrets personals.
Tanmateix, es va sentir molt malament en pensar que aquella relacio tan estreta s’havia creat unicament a partir de la violencia. Si se sentien tan units, era perque ella es trobava en una situacio molt especial, pel fet que havia violat la llei assassinant diverses persones, i ara la perseguien i era ella qui corria el risc de ser assassinada. Tanmateix, ?hauria estat possible, que mai establissin una relacio, si ella no hagues comes els assassinats? ?Podrien haver creat aquells llacos de confianca si ella no es trobes fora de la llei? Segurament, no.
Va mirar les noticies de la televisio mentre prenia un te. Ja no hi havia informacions sobre la inundacio de l’estacio d’Akasaka-Mitsuke. Un cop s’havia fet de dia, n’havien tret l’aigua i s’havia restablert la circulacio del metro, aquella historia ja formava part del passat. I el mon encara no sabia que el Lider de Sakigake era mort. Nomes ho sabia un grup molt reduit de persones. L’Aomame es va imaginar aquell cos tan enorme cremant a dins del forn d’alta temperatura. En Tamaru havia dit que no en quedaria ni un os. Tot es convertiria en fum que s’escamparia per l’aire de comencament de tardor, sense que ni la gracia ni el dolor hi tinguessin res a veure. L’Aomame s’imaginava perfectament el fum i el cel.
Van donar la noticia que l’autora de l’exit de vendes Crisalide d’aire, una noia de disset anys, es trobava en parador desconegut. Ja feia dos mesos que l’Eriko Fukada, nom real de la Fukaeri, havia desaparegut. El seu tutor n’havia denunciat la desaparicio, i la policia duia a terme una investigacio exhaustiva, pero de moment no se
