l’havia localitzada, segons deia la presentadora. Van mostrar l’entrada d’una llibreria amb altes piles d’exemplars de Crisalide d’aire. A la paret hi havia un gran poster d’aquella noia tan bonica. Una jove treballadora de la llibreria va parlar al microfon de la cadena de televisio: «El llibre encara es continua venent moltissim. Jo tambe me’l vaig comprar, i l’he llegit. Es una novel·la molt interessant, plena d’imaginacio. Tant de bo trobin la Fukaeri ben aviat».
Al telenoticies no van fer cap referencia a la relacio que hi havia entre l’Eriko Fukada i l’organitzacio religiosa Sakigake. Els mitjans anaven amb molt de compte, quan parlaven d’algun tema relacionat amb organitzacions religioses.
Fos com fos, l’Eriko Fukada continuava desapareguda. Quan tenia deu anys, el seu pare l’havia violada. Si acceptava al peu de la lletra el que li havia dit ell, «s’havien unit d’una manera figurada», i, per mitja d’aquest acte, la gent petita s’havia introduit al seu interior. ?Com era, que ho havia dit? Si: parsiva i resciva. L’Eriko Fukada era «la qui percep» i el seu pare era «el qui rep». I, llavors, l’home havia comencat a sentir veus especials; s’havia convertit en el representant de la gent petita i en el cap espiritual de l’organitzacio religiosa Sakigake. Despres, ella havia sortit del grup, havia encapcalat un moviment de reaccio en contra de la gent petita i, formant equip amb en Tengo, havia escrit una novel·la, Crisalide d’aire, que s’havia convertit en un exit de vendes. I ara, per alguna rao, havia desaparegut, i la policia l’estava buscant.
D’altra banda, la nit abans, ella havia assassinat el pare de l’Eriko Fukada, el Lider de Sakigake, amb el picador de gel especial. Els membres del grup n’havien tret el cadaver de l’hotel i se n’havien «encarregat» en secret. No era capac d’imaginar-se com s’ho prendria, l’Eriko Fukada, quan sabes que el seu pare era mort. Encara que ell mateix volgues morir, i que l’Aomame li hagues proporcionat una mort sense dolor, es a dir compassiva, no per aixo deixava d’haver-li arrabassat la vida amb les seves propies mans. Per molt que la vida fos una realitat individual, aixo no significava pas que es tractes d’una realitat isolada. Aquella vida devia estar lligada a altres vides, i tambe per aquest fet l’Aomame havia d’assumir la seva responsabilitat.
En Tengo tambe tenia una relacio molt estreta amb aquests esdeveniments. El vincle d’unio entre en Tengo i l’Aomame eren els Fukada: la filla i el pare, la parsiva i el resciva. ?On devia ser, ara, en Tengo, i que devia estar fent? ?Devia tenir alguna cosa a veure amb la desaparicio de l’Eriko Fukada? ?Devien col·laborar junts, encara? Obviament, a les noticies no havien donat absolutament cap pista sobre la situacio d’en Tengo; de moment, no ho devia saber ningu, que, a la practica, havia estat ell qui havia escrit Crisalide d’aire. Pero ella si, que ho sabia.
Semblava que la distancia que els separava s’anava reduint de mica en mica. Alguna circumstancia havia fet que tant ella com en Tengo fessin cap a aquest mon, i ara els arrossegava un gran remoli que se’ls anava acostant. Segurament era un remoli mortal. Tanmateix, segons el Lider, la seva trobada nomes podia tenir lloc en un context mortal, igual com passava amb els llacos purs que s’establien a partir d’un cert tipus de violencia.
Va fer una respiracio profunda. Despres va allargar la ma cap a la Heckler & Koch i en va sentir el tacte dur. Es va imaginar el cano dins la seva boca i el seu dit prement el gallet.
De sobte va apareixer un gran corb a la terrassa, es va aturar a la barana i va fer uns quants crits curts molt estridents. L’Aomame i el corb es van estudiar durant una estona a traves del vidre. El corb observava els moviments de l’Aomame, dins la sala, amb el gran ull que li brillava a un costat de la cara; semblava considerar el significat de la pistola que ella tenia a la ma. Els corbs son molt intel·ligents, i aquell coneixia el sentit tan important que tenia, aquell tros de metall; l’Aomame no sabia per que, pero ho coneixia.
Despres, de manera tan sobtada com quan havia arribat, el corb va estendre les ales i se’n va anar volant, com si ja hagues vist tot el que havia de veure. Quan se’n va haver anat, l’Aomame es va posar dreta, va apagar el televisor i va fer un sospir, resant perque aquell corb no fos un espia de la gent petita.
L’Aomame va fer els estiraments de sempre damunt la catifa de la sala d’estar. Es va castigar els musculs durant una hora; va passar aquell temps amb el dolor que tocava. Va convocar successivament tots els musculs del cos, d’un en un, i els va interpel·lar a consciencia, amb el maxim rigor. Tenia gravats al cap el nom, la funcio i les caracteristiques d’aquells musculs. No se’n va passar cap per alt. Va suar molt, va fer treballar al maxim el cor i els organs respiratoris i va canviar el canal de la seva consciencia. Va parar l’orella al flux de la sang, va rebre els missatges que el cor li enviava sense necessitat de paraules i els va anar mastegant movent de manera extrema tots els musculs de la cara, com si participes en una competicio de ganyotes.
Despres es va dutxar per treure’s la suor. Es va pesar i va veure que no havia variat gaire de pes. Es va plantar davant el mirall, va comprovar que la grandaria dels pits i l’estat del pel pubic fossin els mateixos d’abans i va fer una gran ganyota. Era un ritual que seguia cada mati.
En sortir del bany, es va posar un xandall de punt per estar comoda. Despres, per passar l’estona, va decidir tornar a comprovar el que hi havia a l’apartament. Va comencar per la cuina: va examinar els productes, la vaixella i la coberteria, i els estris per cuinar. Va prendre nota mental de tots els elements, un per un. Va fer un pla aproximat de l’ordre en que cuinaria i es menjaria els aliments. Va calcular que, com a minim, podia estar-se deu dies sense posar un peu a fora de l’apartament i no passar gana; dues setmanes, potser, si els racionava. Fins a tal punt estava ben proveida de menjar.
Despres va comprovar amb detall les reserves que tenia d’altres productes de consum habitual: paper higienic, mocadors de paper, detergent, bosses d’escombraries… No hi faltava res; hi havien parat molta atencio, a comprar de tot. Havien calculat escrupolosament que necessitava una dona de trenta anys amb bona salut per viure-hi sola durant una breu temporada. Aixo no ho podia haver fet un home, tot i que un home gai que fos molt observador i s’hi hagues fixat molt, potser si.
A l’armari rober de l’habitacio hi havia llencols, mantes, cobrellits i coixins de reserva. Tot feia olor de roba de llit nova, i, evidentment, tot era llis i de color blanc, sense cap decoracio. No hi havia cap necessitat que s’adequessin al gust o a la personalitat de ningu.
A la sala d’estar hi havia un televisor, un reproductor de video i un petit equip estereo, amb tocadiscos i platina per a cassets. A la paret contraria a la terrassa hi havia un moble de fusta que li arribava fins al maluc, i quan es va ajupir i en va obrir les portes, va veure que a dins hi havia una vintena de llibres. No sabia qui havia estat, pero algu s’havia preocupat que l’Aomame no s’avorris mentre estigues amagada alla, i havia pensat en tot. Tots els llibres eren nous, de tapa dura, sense cap senyal d’haver estat fullejats. Va fer un cop d’ull als titols i va veure que la majoria eren obres publicades feia poc, i que havien tingut forca repercussio. Segurament, els havien escollit entre les piles de novetats d’alguna gran llibreria, pero, tot i aixi, era evident que s’hi havia aplicat, si no un gust personal, si un criteri de seleccio. Mes o menys, n’hi havia la meitat de ficcio i la meitat de no-ficcio. La tria tambe incloia Crisalide d’aire.
L’Aomame va fer un lleu gest d’assentiment, va agafar aquest llibre i es va asseure al sofa de la sala. La llum suau del sol queia damunt del sofa. No era un llibre gaire gruixut; era lleuger, i els caracters eren forca grossos. En va observar la coberta i el nom de l’autora, Fukaeri, que hi estava impres. El va sospesar al palmell de la ma i va llegir la banda publicitaria de la coberta. Despres en va flairar l’olor. Al llibre no hi havia el nom d’en Tengo impres, pero si la seva presencia. Les frases que contenia havien passat a traves del seu cos. Quan es va haver calmat una mica, l’Aomame en va obrir la primera pagina.
Tenia la tassa de te i la Heckler & Koch a ma.
18
– Potser aquesta dona es molt a prop d’aqui -va dir la Fukaeri despres de rumiar un moment tot mossegant- se el llavi de sota.
En Tengo va tornar a encreuar els dits de les mans damunt la taula i va mirar la Fukaeri als ulls.
– ?A prop d’aqui? ?Vols dir a Koenji?
– En un lloc fins on es pot anar caminant.
En Tengo tenia ganes de preguntar-li com era, que ho sabia, pero segurament no li hauria respost: ell era capac de preveure una cosa tan evident. El que havia de fer eren preguntes concretes, que es responguessin amb
