un si o amb un no.
– O sigui, que si la busco en aquesta zona, potser la puc trobar, ?doncs? -li va demanar.
La Fukaeri va fer que no.
– No la trobaras, nomes caminant pel carrer.
– Es troba en un lloc que es prou a prop d’aqui per anar-hi caminant, pero si nomes faig tombs pel carrer no la trobare. ?Vols dir aixo?
– Es que esta amagada.
– ?Esta amagada?
– Com un gat ferit.
Pel cap d’en Tengo va passar la imatge de l’Aomame arrupida, amagada en un lloc que feia olor de verdet, sota un pont.
– ?I per que s’ha d’amagar?
Naturalment, no li va respondre.
– Pero, si esta amagada, vol dir que es troba en una situacio perillosa, ?oi? -va preguntar en Tengo.
– En una situacio perillosa -va repetir la Fukaeri. Despres va fer la cara d’un nen petit a qui haguessin posat una medecina amarga davant la boca. Potser no li agradava com sonaven aquelles paraules.
– Que algu la persegueix, per exemple -va dir en Tengo.
La Fukaeri va fer un petit gest de dubte: no ho sabia.
– Pero no s’hi estara per sempre, aqui.
– Nomes s’hi estara un temps.
– Un temps.
– Pero s’esta amagada en algun lloc, com un gat ferit, i per aixo no surt a caminar pels carrers.
– No surt al carrer -va dir, taxativament, aquella noia tan bonica.
– O sigui, que l’he de buscar en un lloc especial.
La Fukaeri va assentir.
– ?I de quina manera es especial, aquest lloc? -li va demanar en Tengo.
No cal dir que no va obtenir cap resposta.
– Intenta recordar-ne coses -va dir la Fukaeri, al cap d’una estona-. Pot ser que n’hi hagi alguna que et serveixi.
– Que em serveixi -va dir en Tengo-. ?Vols dir que si recordo alguna cosa sobre ella, pot ser que em serveixi de pista per trobar el lloc on s’amaga?
La Fukaeri es va limitar a arronsar les espatlles, sense respondre. El seu gest potser implicava un cert to afirmatiu.
– Gracies -li va agrair en Tengo.
La Fukaeri va fer una mica que si, com un gat satisfet.
En Tengo va preparar el sopar a la cuina. La Fukaeri estava totalment concentrada escollint un disc del prestatge. No es que hi hagues una exageracio de discos, pero va trigar molt a escollir-ne un. Despres de dubtar forca, en va agafar un d’antic dels Rolling Stones, el va col·locar al giradiscos i hi va posar l’agulla. Era un disc que li havien deixat a en Tengo quan feia la secundaria superior, i per alguna rao no l’havia tornat mai. Feia forca temps que no l’escoltava.
Mentre sentia «Mother’s Little Helper» i «Lady Jane», en Tengo va fer un pilaf amb pernil, bolets i arros integral i sopa de miso amb tofu i wakame. Va bullir coliflor i hi va posar salsa de curri que ja tenia preparada. Va fer una amanida amb ceba i mongetes. Per a ell, cuinar no era cap molestia, perque tenia el costum de pensar mentre cuinava: sobre els problemes quotidians, sobre problemes matematics, sobre les seves narracions, o sobre questions metafisiques. Quan feinejava a la cuina, aconseguia pensar d’una manera mes ordenada que no pas quan no feia res. Pero, per molt que s’hi trenques el cap, no se li acudia quin podia ser aquell «lloc especial» que havia dit la Fukaeri. Era inutil, esforcar-se a pensar ordenadament sobre una cosa que, ja d’entrada, no tenia cap ordre: les conclusions a que podia arribar eren molt limitades.
Van sopar asseguts cadascun a una banda de la taula. No van arribar a mantenir res que es pogues considerar propiament una conversa. Es posaven el menjar a la boca sense dir res, com un matrimoni avorrit, pensant cadascun en les seves coses, o be no pensant res; en el cas de la Fukaeri, era especialment dificil distingir una cosa de l’altra. En acabar, en Tengo es va prendre un cafe, i la Fukaeri va treure puding de la nevera i en va menjar. Menges el que menges, no li canviava l’expressio del rostre; semblava que nomes penses a mastegar.
En Tengo es va asseure a la taula on treballava i, seguint les indicacions de la Fukaeri, es va esforcar a recordar alguna cosa de l’Aomame.
«Intenta recordar-ne coses. Pot ser que n’hi hagi alguna que et serveixi».
Tanmateix, no es va poder concentrar en aquesta tasca. Sonava un altre disc dels Rolling Stones, la canco «Little Red Rooster», de l’epoca en que Mick Jagger estava obsessionat pel blues de Chicago. No estava malament, pero no era una musica composta pensant en una persona que s’espremia el cervell per intentar recordar alguna cosa. La banda dels Rolling Stones practicament no tenia cancons d’aquesta mena, tan atentes amb l’oient. En Tengo va pensar que havia d’anar a algun lloc per estar sol.
– Surto un moment -va dir.
La Fukaeri, que observava la caratula del disc dels Rolling Stones que tenia a les mans, va fer que si com si no li importes gaire.
– Si ve algu, no obris, sigui qui sigui -li va dir en Tengo.
En Tengo, vestit amb una samarreta blau mari de maniga llarga, uns pantalons xinos de color caqui que feia temps que no planxava i unes vambes, va caminar una estona en direccio a l’estacio i va entrar en un bar que es deia Cap d’Ordi que hi havia una mica abans d’arribar-hi. Va demanar una cervesa. En aquell bar servien begudes i menjar lleuger. El local era petit, i quan hi havia una vintena de persones, ja era ple. Hi havia estat unes quantes vegades, abans. Entrada la nit hi anaven colles de gent jove i estava molt animat, pero entre les set i les vuit del vespre hi havia relativament pocs clients, i s’hi estava molt be, molt tranquil. Era ideal per asseure’s sol en un raco i llegir prenent una cervesa. Els seients tambe eren comodes. En Tengo no sabia d’on havia sortit el nom del bar, ni que significava. Ho podria haver preguntat a l’amo, pero de xerrar amb desconeguts no se’n sortia gaire be. A mes, no li suposava cap problema, no saber d’on venia el nom: en tenia prou de saber que aquell bar es deia Cap d’Ordi i que s’hi estava molt be.
Per sort, al bar no hi havia musica posada. Assegut en una taula al costat de la finestra, bevent una Carlsberg i rosegant fruita seca d’un petit bol que n’era ple a vessar, en Tengo va pensar en l’Aomame. Per a ell, recordar l’Aomame era tornar a ser un nen de deu anys, i tambe tornar a reviure el moment que la seva vida va fer un gir. Quan tenia deu anys, l’Aomame li havia agafat la ma amb forca, i despres ell s’havia negat a acompanyar el seu pare a cobrar l’impost de l’NHK. Al cap de molt poc es va familiaritzar amb les ereccions. Aquell havia estat un gir molt important en la seva vida. Evidentment, aquell gir hauria tingut lloc sense que l’Aomame li hagues estret la ma, mes tard o mes d’hora. Tanmateix, ella l’havia encoratjat i havia estimulat aquells canvis, com si l’hagues empes pel darrere.
Va obrir la ma esquerra i en va observar el palmell durant forca estona. Als deu anys, ella li havia agafat aquella ma i havia fet que alguna cosa de dintre seu canvies drasticament. No podia explicar de manera coherent com havia estat possible, pero en aquell moment tots dos s’havien entes, i acceptat, amb tota la naturalitat del mon, i d’una manera completa, gairebe miraculosa. Una cosa com aquella no passava gaires vegades, a la vida de la gent; o, fins i tot, podia ser que algu moris sense haver-la viscuda mai. Tanmateix, en aquell moment, en Tengo no va acabar d’entendre la importancia decisiva que tenia. I no tan sols en aquell moment: s’havia limitat a conservar la imatge d’aquella nena al cor, sense aprofundir-hi gens ni mica.
Ara, ella devia tenir trenta anys, i potser el seu aspecte devia ser forca diferent. Devia ser mes alta, i tenir pit, i segurament tambe s’hauria canviat el pentinat. I, suposant que hagues deixat els Testimonis de Jehova, potser fins i tot es maquillava. Potser ara anava vestida amb roba cara i vistosa. En Tengo no va aconseguir imaginar-se l’Aomame caminant amb pas poderos amb un vestit Calvin Klein i sabates de talo. Pero, evidentment, aquesta imatge era perfectament possible: la gent es fa gran, i fer-se gran implica canviar. Podia ser, fins i tot, que ara, ella, fos en aquell mateix bar, i que ell no se n’adones.
Va tornar a mirar al seu voltant mentre xarrupava una mica de cervesa. Ella era a prop d’alli, en un lloc on es podia arribar caminant. L’hi havia dit la Fukaeri, i ell ho havia acceptat sense mes ni mes: si ho deia ella, devia ser
