molt el que li estava explicant. Aixo tant era, pero: estava parlant mig per a ell mateix.
– Pero, per fi, me n’he adonat. Ella no es un concepte, o un simbol, o una metafora. Es una persona real, amb un cos calent i un esperit en moviment. I jo no puc passar per alt aquesta escalfor i aquest moviment. He trigat vint anys, a entendre una cosa tan evident com aquesta. Jo soc mes aviat lent, a l’hora de pensar-me les coses, pero aquesta vegada m’he passat una mica. Potser ja es massa tard. Pero la vull trobar, sigui com sigui. Fins i tot suposant que ja sigui massa tard.
Tal com estava, agenollada a terra, la Fukaeri va drecar el cos. Els mugrons se li van tornar a marcar a la samarreta de la gira de Jeff Beck.
– Aomame -va dir.
– Si. S’escriu amb els caracters de «verd» i «mongeta». Es un nom molt poc frequent.
– Vols veure aquesta dona -va preguntar la Fukaeri, sense signe d’interrogacio.
– Es clar, que la vull veure -va dir en Tengo.
La Fukaeri es va quedar un moment rumiant alguna cosa, mentre es mossegava el llavi de baix. Despres va aixecar el cap i va dir, pensativa:
– Potser aquesta dona es molt a prop d’aqui.
17
Al telenoticies de les set del mati van informar ampliament sobre la inundacio de l’estacio de metro d’Akasaka-Mitsuke, pero no van fer cap referencia a la mort del Lider de Sakigake en una suite de l’Hotel Okura. Quan es va acabar l’informatiu de l’NHK, l’Aomame va anar canviant de canal i en va mirar uns quants d’altres cadenes, pero cap programa no va fer publica la mort indolora d’aquell home tan alt i robust.
Va pensar, amb una ganyota, que aquells paios n’havien ocultat el cadaver. En Tamaru ja l’havia avisada que era ben possible, pero ella no s’acabava de creure que ho fos realment. ?Devien haver tret, d’alguna manera, el cadaver del Lider de la suite de l’Hotel Okura, l’havien portat fins al cotxe i havien marxat d’alli? ?Un cos d’un home tan robust? El cadaver devia pesar forca, i l’hotel era ple d’hostes i treballadors. Hi havia cameres de seguretat per tots els racons. ?Com s’ho devien haver fet, per dur el cadaver fins a l’aparcament del soterrani de l’hotel sense que els veies ningu?
Fos com fos, de ben segur que durant la nit havien dut el cos a la seu central del grup, a les muntanyes de Yamanashi, i potser alla havien celebrat una assemblea per decidir que n’havien de fer. Com a minim, calia suposar que no havien informat oficialment la policia de la seva mort. Un cop havies ocultat una cosa, l’havies de continuar ocultant fins al final.
Segurament, la confusio que havien provocat la intensa tromba d’aigua localitzada i la tempesta de llamps havien facilitat els seus moviments; com a minim, els havia permes no cridar l’atencio. Per sort per a ells, el Lider gairebe no es mostrava mai en public, i la seva persona i els seus actes estaven envoltats de misteri. Per tant, encara que hagues desaparegut de sobte, la seva absencia no cridaria l’atencio durant un cert temps, i el fet que hagues mort, o hagues estat assassinat, seria un secret conegut nomes per un nombre molt reduit de persones.
Obviament, l’Aomame no sabia de quina manera intentarien omplir el buit que crearia la mort del Lider, pero calia suposar que farien tot el possible perque l’organitzacio continues existint. Tal com li havia dit aquell home, encara que en desaparegues el cap, el sistema continuaria existint i actuant. ?Qui prendria el relleu del Lider? Tanmateix, aquesta questio ja no tenia res a veure amb ella: la feina que li havien encomanat era assassinar el Lider, i no eliminar un grup religios.
Va pensar en els dos guardaespatlles dels vestits foscos, el del cap rapat i el de la cua de cavall. ?Els farien assumir la responsabilitat pel fet que el Lider hagues estat assassinat tan facilment davant dels seus nassos, en tornar a la seu del grup? Se’ls va imaginar rebent l’ordre de buscar-la i matar-la, o be de capturar-la. «Trobeu aquesta dona com sigui, i no torneu fins que no la tingueu», els ordenaven. Podia molt ben ser: l’havien vista de prop, eren eficients, i tenien una gran set de venjanca. Eren les persones apropiades, per fer de cacadors. I els dirigents del grup voldrien saber si hi havia algu, al darrere de l’Aomame.
Va menjar una poma per esmorzar, perque gairebe no tenia gens de gana. Encara conservava a la ma la sensacio de quan havia enfonsat l’agulla al clatell de l’home. Mentre sostenia el petit ganivet a la ma dreta per pelar la poma, va notar que el cos li tremolava una mica. Mai, abans, no havia sentit una tremolor com aquella. Tant era, qui mates: despres de dormir una nit, el record del que havia fet desapareixia gairebe del tot. Evidentment, no era gens agradable, llevar la vida a una persona, pero, al capdavall, totes les seves victimes havien estat homes que no mereixien viure, i l’horror que li inspiraven els seus actes pesava mes que la llastima que sentia per ells. Aquesta vegada, pero, era diferent. Considerant-ho de manera objectiva, potser els actes que havia comes aquell home eren un ultratge per a la humanitat, pero, d’altra banda, ell mateix era, en molts sentits, una persona no gens corrent i, com a minim en part, aquest caracter excepcional semblava que estava mes enlla del be i del mal. Aixi mateix, acabar amb la seva vida tambe havia estat una experiencia no gens corrent, i havia produit un efecte estrany en l’Aomame, un efecte no gens corrent.
El que ell li havia deixat era la «promesa» que li havia fet abans de morir: aquesta va ser la conclusio a que va arribar l’Aomame, despres de pensar-hi una estona. Era conscient que el pes que sentia a les mans era el senyal de la promesa que ell li havia fet, i que, segurament, aquell senyal ja no en desapareixeria mai.
Li van trucar passades les nou del mati. Era en Tamaru. El telefon va sonar tres vegades i van penjar; al cap de vint segons va tornar a sonar.
– No han cridat la policia, aquells paios -li va dir en Tamaru-. A les noticies de la televisio no n’han dit res, i els diaris tampoc no en parlen.
– Pero es segur que es mort.
– Aixo ja ho se, es clar. El Lider es mort, sens dubte. Hi ha hagut uns quants moviments. Ja han sortit de l’hotel. A la nit van fer venir unes persones de la delegacio que el grup te a la ciutat, potser per desfer-se del cos de manera que no el veies ningu; aquesta gent sap perfectament com fer-ho, aixo. I cap a la una de la matinada van sortir de l’aparcament de l’hotel un Mercedes-Benz Classe S amb els vidres fumats i un Toyota Hiace amb les finestres pintades negres. Tots dos vehicles tenien matricula de Yamanashi. Segurament han arribat a la seu central de Sakigake abans que es fes de dia. Abans-d’ahir la policia els va fer una inspeccio, pero no va ser exhaustiva, i com que ja l’havien acabada els agents eren tots fora. A la seu tenen una instal·lacio completa per incinerar els morts, i si hi han posat el cadaver, ja no en deu quedar ni un os; tot deu ser fum.
– Quina angunia, ?no?
– Si, son repugnants, aquesta colla. Encara que el Lider sigui mort, l’organitzacio continuara funcionant sola, durant un temps, igual que una serp que es continua movent tot i que li hagin tallat el cap. Saben perfectament de quina manera han d’actuar, encara que ja no tinguin el cap pensant. Despres, no tinc ni idea de que pot passar. Pot ser que l’organitzacio mori, o be que li surti un altre cap.
– Aquell home no era una persona corrent.
En Tamaru no va expressar el seu punt de vista, sobre aquesta afirmacio.
– No tenia res a veure amb els altres d’abans -va dir l’Aomame.
En Tamaru va sospesar les paraules de l’Aomame, abans de parlar.
– Jo tambe m’ho imagino, que era diferent dels d’abans. Pero es millor pensar que farem a partir d’ara. Hem d’intentar ser practics, per poc que puguem. Si no, no aconseguiras sobreviure.
L’Aomame va voler dir alguna cosa, pero no li van sortir les paraules. El cos encara li tremolava.
– La senyora voldria parlar amb tu -va dir en Tamaru-. ?Hi pots parlar?
– Si, es clar -va dir l’Aomame.
La mestressa es va posar al telefon. Li va notar un punt d’alleujament a la veu.
– T’estic profundament agraida; mes del que es pot expressar amb paraules. Aquesta vegada tambe has fet una feina perfecta.
