era cega. El castig consistia a estar-se deu dies apartada de la comunitat.
La gent creia que aquella cabra tenia un simbolisme especial, pero era forca vella i estava consumida per una malaltia -no es deia quina- que no hi havia manera de curar-li. Independentment de qui la cuides o la deixes de cuidar, no hi havia cap expectativa que la cabra es guaris, i nomes era questio de temps, que es moris. Pero no per aixo es podia passar per alt la falta que havia comes la nena. No era questio, nomes, que la cabra s’hagues mort, sino que la nena havia descuidat la tasca que li havia estat assignada. L’exclusio era un dels castigs mes severs que es podien rebre dins la comunitat.
Van tancar la nena, amb el cadaver de la cabra cega, en un petit magatzem fet de fang. Anomenaven aquell magatzem l’«espai de reflexio»: a les persones que violaven alguna regla de la comunitat, els donaven la possibilitat de reflexionar sobre la falta que havien comes. Mentre complia el castig d’exclusio, ningu no va parlar amb la nena, que havia de passar deu dies en silenci complet. Li portaven l’aigua i el menjar imprescindibles, pero l’interior del magatzem era fosc, fred i humit. I hi havia, a mes, la pudor que feia la cabra morta. La porta estava tancada amb clau per fora, i en un raco hi havia una galleda perque fes les necessitats. En un punt molt alt d’una paret hi havia una petita finestra per la qual entrava la llum del sol i de la lluna, i, quan no estava ennuvolat, tambe s’hi veien unes quantes estrelles. No hi havia mes llum, a part de la dels astres. La nena passava les nits tremolant estirada en un matalas, damunt el terra de fusta dur, embolicada amb dues mantes velles. Ja eren a l’abril, pero les nits a la muntanya eren fredes. Quan es feia fosc, els ulls de la cabra morta brillaven, reflectint la llum de les estrelles. A la nena li feia por, i no podia dormir.
A la tercera nit, la cabra va obrir completament la boca. L’hi havien oberta empenyent des de dins. Tot seguit, en van sortir uns homenets petits, un rere l’altre. Eren sis en total. Quan sortien nomes feien uns deu centimetres d’alcada, pero aixi que tocaven a terra comencaven a creixer rapidament, com bolets despres de la pluja. Tanmateix, nomes van arribar a fer uns seixanta centimetres. Van dir que eren «la gent petita».
La nena va pensar que allo semblava La Blancaneus i els set nans; quan era petita, el seu pare li havia llegit aquell conte. Pero en faltava un, perque fos com al conte.
– Si t’estimes mes que siguem set, podem ser set -va dir un dels homenets amb la veu greu. Li podien llegir el pensament, pel que es veia. La nena els va tornar a comptar i no eren sis, sino set. Igualment, pero, no li va semblar especialment estrany: quan la gent petita havia sortit de la boca de la cabra, les regles del mon havien canviat, i a partir d’aquell moment res del que passes no seria insolit.
– ?Com es, que heu sortit de la boca de la cabra morta? -els va preguntar la nena. Es va adonar que la veu li sonava una mica diferent, i que no parlava com sempre. Potser era perque havia passat tres dies sense parlar amb ningu.
– Perque la boca de la cabra fa de cami de pas -va dir un homenet amb la veu ronca-. Fins que no hem arribat aqui, nosaltres tampoc no sabiem que era la boca d’una cabra.
– A nosaltres no ens fa res -va dir un amb la veu aguda-. Tant ens fa que sigui una cabra, una balena o un pesol, mentre ens serveixi de cami d’entrada.
– Com que l’has creat, nosaltres l’hem provat, per veure on feiem cap -va dir el de la veu greu.
– Jo he creat el cami d’entrada -va dir la nena. Realment, no semblava la seva veu.
– Ens has fet un gran favor -va dir un homenet amb la veu molt fluixa.
Uns quants van fer sons per indicar que hi estaven d’acord.
– ?Vols jugar a fer una crisalide d’aire? -va proposar un que tenia veu de tenor.
– Ja que som aqui… -va dir un bariton.
– Una crisalide d’aire -va preguntar la nena.
– Traiem fils de l’aire i en fem un cau. I cada vegada es fa mes gran -va dir el de la veu greu.
– I per a qui es, aquest cau -va preguntar la nena.
– Ja ho veuras -va dir el bariton.
– Quan surti, ho sabras -va dir el de la veu greu.
– He he -va riure un altre homenet.
– Us hi puc ajudar -va preguntar la nena.
– Oh, i tant! -va fer el de la veu ronca.
– Ens has fet un gran favor. Fem-la junts -va dir el tenor.
Un cop t’hi acostumaves, no era gens dificil, treure fils de l’aire. Com que la nena tenia forca traca, amb les mans, no va trigar gaire a fer-ho prou de pressa. Si t’hi fixaves be, a l’aire hi havia fils; per veure’ls, nomes ho havies d’intentar.
– Si, aixi. Ho fas molt be -va dir l’homenet de la veu fluixa.
– Ets una nena molt llesta. Aprens de pressa -va dir el de la veu aguda. Tots anaven vestits amb la mateixa roba i feien la mateixa cara, pero, en canvi, cadascun tenia una veu diferent.
La roba que portava la gent petita era corrent, de la que pots trobar en qualsevol lloc. El curios era que no se’n podia fer cap mes descripcio. Aixi que n’apartaves els ulls, t’era impossible recordar quina roba portaven posada. I es podia dir el mateix de les seves cares: eren totalment corrents, ni maques ni lletges, i, un cop en desviaves la vista, era impossible recordar com eren. Amb els cabells passava el mateix: no eren llargs ni curts, eren cabells i prou. I no feien cap olor.
Quan va apuntar l’alba, van cantar els galls i el cel es va comencar a il·luminar a l’est, els set homenets van deixar de treballar i es van estirar per desentumir-se. Despres van amagar la crisalide d’aire blanca, que nomes tenia la grandaria d’una cria de conill, en un raco del magatzem. Devia ser perque no la trobes la persona que venia a portar l’esmorzar.
– Es fa de dia -va dir el de la veu fluixa.
– S’ha acabat la nit -va dir el de la veu greu.
«Podrien fer una coral, amb tantes veus diferents», va pensar la nena.
– Nosaltres no tenim cancons -va dir l’homenet amb veu de tenor.
– He he -va fer el mes rialler.
La gent petita va tornar a encongir-se fins a fer deu centimetres, com quan havien vingut, van formar una fila i van anar entrant a la boca de la cabra.
– Aquesta nit tornarem a venir -va dir a la nena l’homenet de la veu fluixa des de dins la boca de la cabra, abans de tancar-la-. No pots dir a ningu que hem vingut.
– Si parles de nosaltres amb algu, passara una cosa que no sera gens bona -va afegir el de la veu ronca per si de cas.
– He he -va fer el mes rialler.
– No ho dire a ningu -va dir la nena.
Igualment, segur que no se la creurien, encara que ho digues. Moltes vegades, quan deia alguna cosa que li passava pel cap, els grans la renyaven; li deien que no sabia distingir la realitat de la imaginacio. Pel que es veia, la forma i els matisos del seu pensament eren forca diferents dels de l’altra gent. Ella no acabava d’entendre que tenia de dolent, la manera com pensava, pero era millor que no parles amb ningu sobre la gent petita.
Despres que desaparegues la gent petita i que la boca de la cabra es tornes a tancar, la nena es va estar forca estona buscant el lloc on havien amagat la crisalide d’aire, pero no hi va haver manera de trobar-la. L’havien amagada molt be, perque tot i que hi havia molt poc espai, no aconseguia trobar-la, per molt que cerques. ?On la podien haver ficada?
Despres, es va embolicar amb les mantes i va dormir amb una pau amb que feia temps que no dormia, sense somiar, sense despertar-se cap cop. Va gaudir molt d’aquell son profund.
Durant el dia, la cabra va continuar morta. Tenia el cos rigid i els ulls entelats, com boles de vidre. Tanmateix, aixi que es va pondre el sol i el magatzem va quedar a les fosques, els ulls li van brillar a la llum de les estrelles, i llavors, com si els guies aquella llum, la boca de la cabra es va obrir i en va sortir la gent petita. Aquesta vegada eren set des de bon comencament.
– Continuem la feina d’ahir -va dir l’homenet de la veu ronca.
Els altres sis van anar fent sons que indicaven que hi estaven d’acord.
Els set homenets i la nena es van asseure formant un cercle al voltant de la crisalide i van continuar la feina. Treien fils blancs de l’aire amb els quals anaven fent la crisalide. Practicament no obrien la boca, i s’afanyaven a treballar en silenci. Si et concentraves en la feina i no paraves de fer anar les mans, no notaves el fred de la nit. El temps va passar sense que la nena se n’adones. Tampoc no es va avorrir, ni li va venir son. La crisalide s’anava fent grossa, a poc a poc pero de manera evident.
