que feia la gent petita.
Segurament, la gent petita havia fet servir la filia de la qual havia fugit la nena com a cami de pas, i gracies a ella havien arribat al Lider, que era el pare de la nena, i l’havien convertit en el seu resciva, o receptor. Despres, havien empes el grup Akebono, que ja no necessitaven, cap a un final sagnant, i havien convertit la part restant de Sakigake en un grup religios radical, tancat i astut. A la gent petita els devia ser molt practic disposar d’un entorn com aquest.
?Devia haver pogut sobreviure gaire temps, la filia de la Fukaeri, sense la seva mater? La gent petita havia dit que era dificil que la filia visques gaire temps, sense la mater. ?I com devies viure, quan t’havies convertit en mater, si perdies l’ombra del teu esperit?
?Devia haver creat mes filies de membres de Sakigake, la gent petita, fent servir el mateix procediment, despres que la nena en fugis? El seu objectiu devia ser assegurar-se tants camins de pas com poguessin, com si augmentessin el nombre de carrils d’una carretera. D’aquesta manera, la gent petita disposaria de diverses filies que farien el paper de rescives, o receptores, i durien a terme el paper de vestals. La Tsubasa era una d’elles. Si es considerava que el Lider havia mantingut relacions sexuals, no amb les maters de les nenes, sino amb les seves filies, s’entenia l’expressio d’«unir-se d’una manera figurada» que havia fet servir. Aixo tambe explicaria que la Tsubasa tingues uns ulls tan inexpressius i poc profunds, i que gairebe no parles. L’Aomame no acabava d’entendre per que la filia de la Tsubasa havia hagut de fugir del grup, pero potser l’havien reclamada perque tornes amb la seva mater tancant-la en una crisalide d’aire. L’assassinat sagnant de la gossa havia estat un avis que li havia enviat la gent petita, igual com havia passat amb en Tooru.
Les filies intentaven concebre un fill del Lider, pero no tenien la regla perque eren les copies, i no les nenes originals. Igualment, pero, feien tot el possible per quedar-se embarassades. ?Per que devia ser?
L’Aomame va fer que no amb el cap. Encara hi havia un munt de coses que no entenia.
Ho hauria volgut dir immediatament a la mestressa: que potser les nenes que aquell home havia violat nomes eren les ombres de les nenes, que potser no hauria calgut que el matessin.
Naturalment, pero, era dificil que la cregues, si l’hi explicava. I ho entenia perfectament: la mestressa era una persona molt entenimentada, i encara que li parles de la gent petita, de les maters, de les filies i de les crisalides d’aire, li costaria molt convencer-la que existien realment, perque per a la gent amb una mica de seny, totes aquestes coses nomes eren invencions que apareixien en una novel·la, igual que la Reina de Cors o el Conillet Blanc del rellotge d’Alicia al pais de les meravelles.
Tanmateix, l’Aomame havia vist realment les dues llunes al cel, la vella i la nova, vivia realment sota els seus raigs, i notava a la pell l’alteracio gravitatoria que produien. I havia mort amb les seves propies mans, a l’habitacio fosca d’un hotel, l’home a qui anomenaven Lider. Encara tenia al palmell de la ma la desagradable sensacio que havia notat en clavar-li l’agulla fina i punxeguda en aquell punt especial del clatell; el pessigolleig que sentia a la pell encara era molt intens. I, no feia gaire, havia vist com el Lider feia aixecar cinc centimetres un rellotge molt pesant. No havia estat cap il·lusio, ni cap truc: havia estat una realitat que havia hagut de limitar-se a acceptar objectivament.
D’aquesta manera, la gent petita havia pres el control efectiu de la comunitat de Sakigake. L’Aomame no sabia quin era l’objectiu ultim que perseguien per mitja d’aquest control; potser es tractava d’alguna cosa que es trobava mes enlla del be i del mal. Tanmateix, la nena protagonista de Crisalide d’aire percebia instintivament que es tractava d’alguna cosa «erronia», i feia el que podia per impedir-la: abandonava la seva propia filia fugint de la comunitat i, en paraules del Lider, intentava crear un moviment d’oposicio en contra de la gent petita. Es proposava recorrer el cami que havia fet servir la gent petita en el sentit contrari i arribar al lloc d’on havien vingut ells. La novel·la li servia de vehicle, i en Tengo havia fet equip amb ella i l’havia ajudada a crear-la. Segurament, llavors en Tengo no era conscient del que feia, i potser encara no n’era ara.
Fos com fos, la historia que explicava Crisalide d’aire s’havia convertit en una clau molt important.
Tot havia comencat a partir d’aquella historia.
Pero, ?quin lloc ocupava, l’Aomame, en aquella historia?
Havia estat arrossegada a aquell mon amb dues llunes desiguals, a aquell mon ple d’enigmes de 1Q84, mentre baixava per l’escala d’emergencia de l’Autopista Metropolitana durant un embus de transit, tot sentint la Sinfonietta de Janacek. ?Que devia significar, allo?
Va tancar els ulls per pensar.
Potser ella havia estat arrossegada cap al cami d’entrada que havia creat el moviment contrari a la gent petita de la Fukaeri i en Tengo. Havia estat aquest moviment de reaccio el que l’havia portada cap a «aquesta banda», o, com a minim, aixo era el que pensava. ?Quina altra cosa podia pensar, si no? I li havia tocat interpretar un paper no gens insignificant, en aquella historia. No: potser fins i tot es podia dir que era un dels protagonistes.
L’Aomame va mirar al voltant. Va arribar a la conclusio que ella es trobava a dins de la historia que havia escrit en Tengo. En cert sentit, era a dins del seu cos. Se’n va adonar de sobte: era com si fos a l’interior d’un temple.
Feia temps, havia vist una vella pel·licula de ciencia-ficcio. No en recordava el titol, pero en aquella pel·licula, un grup de cientifics eren miniaturitzats fins a assolir una mida microscopica i s’introduien, en una mena de submari que tambe havia estat miniaturitzat, a les venes d’un pacient, per tal d’anar fins al cervell i dur a terme una complicada operacio quirurgica que no es podia practicar amb les tecniques habituals. Ella es trobava en una situacio semblant: era dins del corrent sanguini d’en Tengo, i viatjava pel seu cos. Mentre cercava el lloc on es localitzava l’arrel de la malaltia, havia de lluitar contra els globuls blancs, que atacaven aquell cos estrany que havia vingut de fora -es a dir, ella- i intentaven eliminar-lo. I en assassinar el Lider a l’habitacio de l’Hotel Okura, ella havia aconseguit acabar amb l’arrel de la malaltia.
L’Aomame es va sentir una mica reconfortada, pensant aixo. Havia dut a terme la seva missio, una missio que era, sens dubte, molt dificil d’acomplir. Havia passat forca por, pero havia aconseguit acabar la feina enmig de la tempesta de trons, mantenint la sang freda i sense descuidar-se res, potser mentre en Tengo la mirava. Se’n va sentir molt orgullosa.
I, continuant amb l’analogia del flux sanguini, ara que ja havia acomplert la seva funcio, no trigaria a ser arrossegada per les venes com a rebuig, i acabaria essent expulsada a fora del cos. Era aixi, com funcionava l’organisme: no podia escapar d’aquest desti. Pero, ?per que li havia d’importar?, va pensar. Ara era dins d’en Tengo: l’embolcallava la seva calor, i avancava al ritme dels batecs del seu cor; seguia la seva logica, i les seves regles, i potser tambe la seva prosa. ?No era meravellos, formar part d’ell d’aquella manera?
Tal com estava, asseguda a terra, va tancar els ulls. Va acostar el nas a les pagines del llibre i en va aspirar l’olor: olor de paper, de tinta. Va abandonar-se suaument a aquell flux. Va parar l’orella als batecs del cor d’en Tengo.
«Aixo es el paradis», va pensar.
Estava preparada per morir en qualsevol moment.
20
No n’hi havia cap dubte: hi havia dues llunes.
Una era la lluna original, la que hi havia hagut sempre, i l’altra era una lluna verda forca mes petita. La segona tenia una forma molt mes irregular que l’original, i tambe era mes brillant. Semblava un nen pobre que fos un parent llunya a qui les circumstancies haguessin obligat a acollir sense que ningu, pero, s’alegres de la seva vinguda. Tanmateix, era alla, i era innegable. No era una aparicio, ni una il·lusio optica. Era alla, al cel, com a cos celeste amb massa i contorn definits. No era un avio, ni un dirigible, ni un satel·lit artificial, ni, tampoc, un element de decorat que algu hagues construit per gastar una broma: era, sense dubte, una massa de roca. Havia ocupat el seu lloc al cel, amb posat callat i impertorbable, com un signe de puntuacio escrit despres de considerar-ho llargament, o una piga que el desti hagues decidit col·locar alli.
En Tengo va guaitar una llarga estona aquella lluna nova, com si la desafies. No en podia apartar la mirada.
