una mica. Va deixar de plorar: no arreglaria res, plorant, per llagrimes que vesses. Havia de tornar a ser l’Aomame dura i tranquil·la de sempre.
?Qui volia que fos aixi?
Ella, ho volia.
Despres, va mirar al seu voltant. Al cel encara brillaven les dues llunes.
– Es el senyal. Mira el cel amb molta atencio -havia dit un dels membres de la gent petita, el de la veu fluixa.
– He he -va fer el mes rialler.
Llavors, de sobte se’n va adonar: no era l’unica persona que era alla mirant la lluna. Al parc infantil de l’altra banda del carrer hi havia un home jove. Estava assegut a dalt del tobogan i mirava en la mateixa direccio que ella. Aquell home veia dues llunes, igual que ella: ho va saber instintivament. Estava mirant el mateix que ella, n’estava segura: ell tambe les veia.
El Lider li havia dit que en aquell mon hi havia dues llunes, pero que aixo no volia dir que totes les persones que hi vivien les veiessin. Tanmateix, no hi havia cap dubte que aquell home jove, alt i fort, mirava les dues llunes que brillaven al cel. Ho sabia, s’hi jugaria el que fos. Seia alla i mirava la lluna gran, de color groc, i la lluna petita i irregular, verda, com estigues coberta de molsa, i semblava que es preguntava que significaven aquelles dues llunes que hi havia alla, una al costat de l’altra. Potser aquell home tambe era una de les persones que havien estat arrossegades cap a aquell mon nou de 1Q84, i potser estava confos, perque no aconseguia entendre quin sentit tenia, aquell mon. Si, segur que si. Era per aixo, que havia entrat al parc de nit, s’havia enfilat al tobogan i mirava les llunes tot sol, considerant mentalment, exhaustivament, totes les possibilitats i totes les hipotesis.
O potser no; potser aquell home era un dels qui Sakigake havia enviat a perseguir-la, i havia arribat fins alli buscant-la.
Immediatament, se li van accelerar els batecs del cor i va sentir un so sord. De manera reflexa, amb la ma dreta va buscar la pistola automatica que duia al cinturo i en va estrenyer amb forca la culata.
Tanmateix, l’home no tenia un aspecte amenacador, ni hi havia res que fes pensar que pogues ser violent. S’estava assegut tot sol al capdamunt del tobogan, immers en els seus pensaments, amb el cap recolzat a la barana, mirant directament les dues llunes. L’Aomame era a la terrassa d’un tercer pis, i ell, al parc de sota. L’Aomame, asseguda a la cadira d’exterior, el mirava per l’escletxa que hi havia entre una pantalla de plastic opac i la barana metal·lica. Encara que ell mires cap a l’apartament, segurament no la veuria, des d’on era. A mes, l’home estava totalment absort contemplant el cel, i el pensament que algu el pogues estar observant ni li passava pel cap.
L’Aomame es va calmar i va deixar anar l’aire que retenia als pulmons sense fer soroll. Despres va afluixar els dits, va treure la ma de la culata de la pistola i va continuar observant l’home en la mateixa posicio. Des d’on era, tan sols en veia el perfil. El fanal de mercuri del parc l’il·luminava perfectament des de dalt. Era un home alt i ample d’espatlles. Duia els cabells, que semblaven molt forts, tallats ben curts, i portava una samarreta de maniga llarga, arromangada fins als colzes. No era guapo, pero tenia uns trets agradables i ben definits. La forma del cap tampoc no estava malament; encara que fos mes gran i tingues els cabells esclarissats, segur que estaria molt be.
Despres, de sobte, se’n va adonar.
Aquell era en Tengo.
Va pensar que no podia ser. Va fer uns quants nos curts i decidits amb el cap. Era evident que es tractava d’una confusio absurda. Per ganes que en tingues, no podia ser, que passes una cosa com aquella. No aconseguia respirar amb normalitat. Tenia tot el cos alterat, i els actes i la voluntat no li anaven alhora. Va pensar que havia de tornar a mirar-se’l be, pero, per alguna rao, no aconseguia enfocar-lo amb els ulls, com si, de sobte, hagues passat alguna cosa que fes que la visio de l’ull dret i l’ull esquerre fossin molt diferents. Sense ser-ne conscient, va fer una gran ganyota.
?Que havia de fer?
Es va aixecar de la cadira d’exterior i va mirar al voltant sense buscar res. Despres va recordar que a dins del gabinet de la sala hi havia uns petits binocles Nikon i els va anar a buscar. Es va afanyar a tornar a la terrassa i va mirar a dalt del tobogan. L’home jove encara hi era, en la mateixa posicio d’abans. Se’l veia de perfil, mirant la lluna. Estava concentrat, contenia la respiracio. No n’hi havia cap dubte: aquell era en Tengo. L’Aomame ho sabia, encara que haguessin passat vint anys. Era en Tengo i ningu mes que en Tengo.
El que va sorprendre mes l’Aomame va ser que l’aparenca d’en Tengo practicament no havia canviat gens des que tenia deu anys. Era com si el nen de deu anys hagues passat a tenir-ne trenta sense cap canvi important. No es que tingues un aspecte infantil. Evidentment, era molt mes alt i fort que abans, tenia un coll poderos, i la cara que feia era la d’un adult. La seva expressio tambe era mes profunda. Les mans de damunt dels genolls eren grosses i fortes: la ma que l’Aomame havia agafat feia vint anys en una aula de primaria havia canviat forca. Igualment, pero, l’atmosfera que emanava d’aquell cos era la mateixa que la que desprenia en Tengo als deu anys. Aquell cos ferm i robust donava a l’Aomame un escalf calid i una profunda sensacio de seguretat. Tenia ganes de recolzar-li la galta al pit; en tenia moltissimes ganes. S’ho va imaginar plena d’alegria. A mes, en Tengo seia al capdamunt del tobogan del parc infantil mirant enlaire, concentrat en la contemplacio del mateix que veia ella: les dues llunes. Si: tots dos les veien.
?Que havia de fer?
L’Aomame no sabia que havia de fer. Va deixar els binocles damunt dels genolls i es va agafar les dues mans amb forca, fins a clavar-s’hi les ungles i deixar-hi marques; la pistola que aguantaven aquelles mans tremolava lleugerament.
?Que havia de fer?
Sentia la seva propia respiracio agitada. Era com si, de sobte, tingues el cos totalment dividit en dues meitats: una volia acceptar el fet que en Tengo era alla al davant; l’altra es negava a acceptar-ho, i el volia apartar cap on no el veies, per intentar de convencer-se que allo no estava passant. Aquelles dues forces que anaven en direccions oposades mantenien una intensa lluita a l’interior de l’Aomame: totes dues feien el possible per arrossegar-la cap als seus objectius respectius, i semblava que la carn se li hagues d’esquincar, que les articulacions se li haguessin de desconjuntar, que se li haguessin de trencar els ossos.
Volia sortir corrent cap al parc, pujar al tobogan on era en Tengo i parlar amb ell. Pero, ?que li podia dir? No sabia quins musculs de la boca havia de moure. Aixo no obstant, segurament, aconseguiria dir-li alguna cosa. «Em dic Aomame, i fa vint anys et vaig agafar la ma en una aula d’una escola primaria d’Ichikawa. ?Te’n recordes?».
?Li havia de dir aixo?
Segur que li podia dir alguna cosa amb mes cara i ulls.
L’altra meitat li ordenava que es quedes amagada a la terrassa, sense moure’s. Ja no hi podia fer res, ella. ?Que potser no tenia rao? La nit passada havia fet un tracte amb el Lider. Havia renunciat a la seva vida a canvi que en Tengo se salves. Havia aconseguit que ell pogues continuar viu. Aquell havia estat el tracte, i ja estava fet. Ella havia estat d’acord a enviar el Lider a l’altre mon i a lliurar la seva propia vida. ?Que en trauria, ara, de posar-se a xerrar del passat amb en Tengo? ?I que faria, si ell ni tan sols la recordes, o nomes la recordes com «la nena patetica que deia aquella oracio tan estrambotica»? ?Com se sentiria, ella, llavors, quan s’hagues d’enfrontar amb la mort?
Pensant aixo, el cos se li va tensar i endurir, i li va comencar a tremolar lleugerament. Era incapac de contenir aquella tremolor, com si estigues molt refredada i tingues calfreds. Semblava que se li hagues congelat la part de dins del cos. Es va abracar a si mateixa amb tots dos bracos i va estar una estona tremolant de fred; mentrestant, pero, no va apartar ni un moment la mirada d’en Tengo, assegut a dalt del tobogan, mirant cap al cel. Li feia l’efecte que aixi que n’apartes la mirada, ell desapareixeria.
Volia que en Tengo l’abraces, que l’acaricies amb aquelles mans grosses, i sentir al cos la seva escalfor. Volia que li acaricies tots els racons del cos, que l’escalfes, que li fes desapareixer la gelor que sentia a dins. I que despres la penetres i la remogues completament, com es remou el cacau amb una cullera, a poc a poc i fins al fons. Si l’hi feia, a ella no li importaria morir llavors mateix. De debo.
No, no era veritat, va pensar l’Aomame. Si l’hi feia, potser ella ja no voldria morir, potser voldria estar amb ell per sempre mes. Potser la resolucio de morir que havia pres s’evaporaria totalment, com la rosada quan surt el sol. O potser el voldria matar. Potser agafaria la Heckler & Koch i primer el mataria a ell d’un tret i despres es dispararia al cervell. No tenia ni la mes remota idea de que passaria, amb que podia sortir.
