– Soc investigadora d’una empresa d’assegurances -va dir l’Aomame sense dubtar.
– Investigadora d’una empresa d’assegurances -va repetir el taxista amb molt de compte, com si s’hagues ficat a la boca un menjar que no havia tastat mai.
– Investigo estafes de l’ambit de les assegurances -va dir l’Aomame.
– Vaja -va dir el taxista, com si estigues impressionat-. I l’Autopista Metropolitana 3 deu tenir alguna relacio amb alguna estafa d’aquestes que investiga, ?oi?
– Exactament.
– Com en aquella pel·licula, ?no?
– ?Quina pel·licula?
– Una pel·licula de fa molt de temps, que hi sortia Steve McQueen. Mm… No el recordo, el titol.
– El cas de Thomas Crown -va dir l’Aomame.
– Si, si, aquesta. Faye Dunaway fa d’investigadora d’una empresa d’assegurances, i es especialista en robatoris. I Steve McQueen es un milionari que organitza un robatori per divertir-se. Esta molt be, aquesta pel·licula. La vaig veure quan anava a l’institut. M’encantava la musica que s’hi sentia; tenia molt d’estil.
– Es de Michel Legrand.
El taxista en va cantussejar els quatre primers compassos. Despres va tornar a dirigir la vista al mirall i va estudiar de nou la cara de l’Aomame.
– Perdoni, potser no l’hi hauria de dir, pero voste te un aire a la Faye Dunaway d’aquella epoca.
– Moltes gracies -va dir l’Aomame, que va haver de fer un esforc per reprimir el somriure que se li comencava a dibuixar als llavis.
Quan van entrar a l’Autopista Metropolitana 3, s’hi van trobar un embus monumental, tal com havia pronosticat el taxista. Comencava al cap de menys de cent metres de l’entrada. Era un embus impressionant, de manual. Tanmateix, allo era precisament el que volia l’Aomame: la mateixa roba, la mateixa autopista, el mateix embus. Era una llastima que a la radio del taxi no sones la Sinfonietta de Janacek, i que el so no fos de tanta qualitat com el de la radio del Toyota Crown Royal Saloon, pero aixo ja hauria estat demanar massa.
El cotxe avancava a poc a poc entre els camions. Es quedava molta estona aturat en un lloc i despres avancava una mica, com si acabes de recordar que estava fent. Quan no avancava, el jove conductor del camio refrigerat del carril del costat se submergia en la lectura d’un comic. En un Toyota Corona Mark II de color beix hi havia assegut un matrimoni de mitjana edat que es va estar tota l’estona mirant cap endavant, amb cara d’enuig, sense dirigir-se ni un sol cop la paraula. Potser no tenien de que parlar, o potser estaven aixi per culpa d’alguna cosa de que havien parlat. L’Aomame estava ben reclinada al seient, pensant en les seves coses, i el conductor del taxi escoltava un programa de la radio.
Per fi van arribar al retol que assenyalava la direccio de Komazawa i es van dirigir cap a Sangen-jaya a pas de tortuga. De tant en tant, l’Aomame aixecava el cap i mirava el paisatge de la finestra. Era l’ultima vegada que veia aquella ciutat. Se n’anava molt lluny. Tot i pensar aixo, pero, no aconseguia sentir cap mena d’afecte per la ciutat de Toquio. Tots i cadascun dels edificis que es drecaven al costat de l’autopista eren horrorosos, bruts i ennegrits pels fums d’escapament dels cotxes, i en tots hi havia retols cridaners. Aquella visio la va fer sentir malament. ?Per que s’havia de dedicar a construir llocs tan desoladors com aquells, la gent? Tampoc no es tractava que tots els racons dels mon fossin meravellosos, pero, ?no estaria be, que almenys no n’hi hagues de tan horribles com aquell?
Mentrestant, al camp visual de l’Aomame va apareixer, per fi, un lloc familiar: aquell on havia baixat del taxi, perque el misterios conductor de mitjana edat li havia explicat a l’Aomame que alli hi havia una escala d’emergencia. Mes endavant hi havia un gran retol publicitari d’Esso. El tigre somreia amb la manega de gasolina a la ma. Era el mateix de l’altra vegada.
«Posi un tigre al seu diposit».
De sobte, l’Aomame es va adonar que tenia la gola seca. Va tossir una vegada, va ficar la ma a la bandolera i en va treure unes gotes per aturar la tos amb gust de llimona. Se’n va posar una a la boca i va tornar a deixar l’ampolleta a la bandolera. De passada, va agafar amb forca la culata de la Heckler & Koch, sense treure-la. La va sostenir per comprovar-ne el pes i la duresa. Si, aixi estava be, va pensar. Llavors el cotxe va avancar una mica.
– Posi’s al carril de l’esquerra -va dir l’Aomame al taxista.
– Pero encara avancen, els de la dreta -va objectar pacificament el taxista-. I, a mes a mes, la sortida d’Ikejiri es a la dreta, i si ara anem cap a l’esquerra, despres sera una nosa.
L’Aomame va deixar de banda la seva objeccio.
– Tant es, voste posi’s a la dreta.
– Com vulgui -va respondre el taxista, donant-se per vencut.
Va treure la ma per la finestra, va fer un senyal al camio refrigerat que tenien al darrere i, quan va estar segur que l’altre conductor l’havia vist, va ficar el morro del cotxe al carril de l’esquerra. Despres d’avancar cinquanta metres mes, van tornar a quedar aturats.
– ?Pot obrir la porta, que baixare aqui?
– ?Vol baixar? -va preguntar el taxista, com si no s’ho acabes de creure-. ?Aqui, vol baixar?
– Si, vull baixar aqui. He de fer una cosa.
– Pero, escolti, som al mig de l’Autopista. Es perillos, i encara que baixi, no pot anar enlloc.
– No passa res: hi ha una escala d’emergencia aqui mateix.
– ?Una escala d’emergencia? -va dir el taxista, negant amb el cap-. No ho se, si n’hi ha cap, d’escala d’emergencia, pero si a l’empresa saben que he deixat baixar un passatger aqui, les passare magres. I els qui gestionen l’autopista em faran una escridassada. Aqui no hi pot baixar, faci el favor.
– Miri, he de baixar aqui perque tinc una feina per fer -va dir l’Aomame, que es va treure un altre bitllet de deu mil iens de la cartera i el va fer espetegar en allargar-lo al taxista-. Em sap greu haver-l’hi de demanar, pero accepti aixo com a compensacio. O sigui que calli i deixi’m baixar aqui, sisplau.
El taxista no va agafar els deu mil iens. Va estirar la palanca que tenia al costat amb posat de derrota i la porta esquerra del darrere es va obrir automaticament.
– No cal que em doni els diners; amb el que m’ha donat abans ja n’hi ha prou. Pero vagi amb molt de compte, de debo. Aqui no hi ha voral, i encara que hi hagi un embus, es molt perillos, caminar-hi.
– Gracies -va dir l’Aomame. En sortir del cotxe va picar a la finestra de l’acompanyant perque l’abaixes. S’hi va abocar i va ficar el bitllet de deu mil iens dins la ma del conductor.
– Faci el favor d’acceptar-ho. I no es preocupi, que tinc tants diners que no se que fer-ne.
El taxista va mirar el bitllet i la cara de l’Aomame alternativament.
– Si la policia o l’empresa li diu alguna cosa -va dir l’Aomame-, els explica que l’he obligat a agafar-lo a punta de pistola, i que no hi ha pogut fer res. Aixi, segur que el deixen en pau.
Semblava que el taxista no se l’acabava de creure. ?Que tenia tants diners que no sabia que fer-ne? ?Que l’hi havia obligat a punta de pistola? Tot i aixi, va acceptar els deu mil iens, segurament perque tenia por del que li podia fer, aquella dona, si els refusava.
L’Aomame va caminar entre la paret de seguretat i els cotxes del carril esquerre en direccio a Shibuya, com l’altra vegada. Havia de recorrer uns cinquanta metres. Des de dins dels cotxes, la gent se la mirava amb ulls increduls. Ella, pero, sense fer-ne gens de cas, caminava amb passos majestuosos i l’esquena recta, com una model que passeges per la passarel·la de la moda de Paris. El vent li feia voleiar els cabells. Els cotxes de gran tonatge que passaven pels carrils del sentit contrari a gran velocitat feien tremolar el ferm de l’autopista. El retol d’Esso es va anar fent gros, i finalment va arribar a la zona reservada perque els cotxes s’hi poguessin aturar.
Tot estava igual que l’altra vegada. Hi havia la tanca metal·lica i, al costat, la cabina groga amb el telefon d’emergencia.
Aquell era el punt de partida de 1Q84, va pensar l’Aomame.
Per a ella, el mon havia canviat a partir del moment que havia baixat per aquella escala d’emergencia fins a la Nacional 246, que passava per sota. Per tant, tornaria a baixar per aquella escala. L’altra vegada que hi havia baixat eren a principi d’abril i portava un abric beix. Ara, encara eren a principi de setembre i feia massa calor per posar-se l’abric. Tanmateix, a banda de l’abric, portava exactament la mateixa roba que el dia que havia assassinat, a l’hotel de Shibuya, aquell miserable que treballava en una empresa relacionada amb el petroli: el vestit de Junko Shimada, les sabates de talo alt de Charles Jourdan, la brusa blanca, les mitges, els sostenidors
