blancs amb barnilles. Havia saltat la tanca metal·lica amb les faldilles arregussades i despres havia baixat per l’escala d’emergencia.
Miraria de tornar a fer el mateix. Ho intentaria per pura curiositat: volia saber que passaria si feia el mateix que l’altra vegada, al mateix lloc, portant la mateixa roba. No es que volgues salvar-se: morir no li feia gens de por. Si arribes el moment, no vacil·laria. Estava preparada per morir amb un somriure als llavis. Pero no volia morir de manera anonima, sense entendre que estava passant. Volia intentar fer el que estigues a les seves mans. Ja es rendiria, si no ho aconseguia, pero volia fer tot el que pogues, fins que li fos possible. Era aixi, com ella vivia la vida.
L’Aomame es va abocar damunt la tanca metal·lica i va buscar l’escala d’emergencia. Pero alla no hi havia cap escala d’emergencia. No hi era, per molt que mires. L’escala d’emergencia havia desaparegut.
Es va mossegar el llavi i va fer una ganyota.
No s’havia equivocat de lloc. Estava segura que havia estat en aquella zona d’emergencia. L’entorn tambe era el mateix, i tenia el retol publicitari d’Esso al davant. Al mon de 1984, alla hi havia una escala d’emergencia. Aquell taxista tan estrany l’hi havia explicat, i ella havia trobat l’escala sense cap problema. Despres havia saltat la tanca i hi havia pogut baixar. Al mon de 1Q84, pero, l’escala d’emergencia ja no existia.
La sortida estava tancada.
L’Aomame es va esborrar la ganyota de la cara, va mirar al voltant amb molta atencio i va tornar a alcar la mirada al retol d’Esso. El tigre tambe se la mirava, amb la manega de gasolina a la ma i la cua aixecada, somrient divertit, com si fos absolutament impossible estar mes felic i satisfet.
«Ja m’ho podia esperar», va pensar l’Aomame.
Ho havia sabut des del principi. El Lider l’hi havia dit clarament, abans de morir a les seves mans: que al 1Q84 no hi havia cap cami de tornada al 1984; que la porta d’entrada a aquest mon nomes s’obria en un sol sentit.
Evidentment, pero, aixo no significava que l’Aomame no ho volgues veure amb els seus propis ulls. Aquesta era la seva naturalesa. I ja ho havia vist. Fi. Demostrat. QED.
Recolzada a la tanca metal·lica, l’Aomame va mirar al cel. Feia un dia perfecte. Hi havia uns quants nuvols rectes, llargs i prims, amb un blau profund de fons. La visibilitat era immillorable, i es divisava el cel fins molt lluny; no semblava pas el d’una gran ciutat. Les llunes, pero, no es veien enlloc. ?On es devien haver ficat? Bah, tant era: les llunes eren les llunes, i ella era ella, i cadascu vivia la vida a la seva manera, i tenia els seus plans.
Si hagues estat Faye Dunaway, ara potser trauria un cigarret llarg i prim i n’encendria la punta amb un encenedor, amb molt d’estil, entretancant aquells ulls tan elegants. Pero l’Aomame no fumava, ni portava tabac ni encenedor; a la bossa, nomes hi tenia gotes amb gust de llimona per treure la tos. I, de torna, una pistola automatica de nou mil·limetres, de metall dur, i un picador de gel especial que havia clavat al clatell de diversos homes. Potser totes dues coses eren mes mortals que no pas el tabac.
Va mirar les fileres de cotxes que hi havia a l’embus. Tothom, des de l’interior dels vehicles, la mirava fixament. Era normal: no era gaire habitual veure caminar un ciutada normal i corrent per l’Autopista Metropolitana, sobretot si es tractava d’una dona jove que, a mes, portava minifaldilla, unes sabates amb talo alt i prim i unes ulleres de sol de color verd i lluia un somriure als llavis. Hauria estat mes estrany no mirar-la.
La majoria de vehicles que hi havia aturats eren camions de transport, que portaven a Toquio una gran quantitat de productes de diversos llocs. Segurament havien viatjat durant tota la nit, i havien acabat aturats a l’embus fatidic del mati. Els conductors estaven avorrits, cansats, farts, amb ganes de banyar-se, afaitar-se i estirar-se a dormir. Aixo era tot el que volien. Es limitaven a mirar l’Aomame sense pensar res, com si veiessin un animal estrany, desacostumat. Estaven massa cansats per voler-hi prendre part.
Entre el munt de camions de transport hi havia un Mercedes Benz Coupe de color gris que semblava un delicat impala que hagues quedat enmig d’un ramat d’aspres rinoceronts. El cotxe semblava nou de trinca, i el sol del mati, que acabava de sortir, es reflectia enlluernador en la seva magnifica carrosseria. Els tapaboques eren del mateix color que la carrosseria. La finestra del conductor estava abaixada, i a dins hi havia una dona elegant de mitjana edat que mirava fixament l’Aomame. Duia unes ulleres de sol Givenchy, i tambe se li veien les mans que tenia al volant, amb un anell que brillava.
Tenia aspecte de ser una persona amable, i se la veia preocupada per l’Aomame. Es preguntava que devia fer, o quin problema devia tenir, aquella dona jove tan ben vestida, per haver de caminar sola pel ferm de l’autopista.
L’Aomame es va treure les Ray Ban i se les va ficar a la butxaca de l’abric. Mentre tancava els ulls per culpa de la resplendor del sol del mati, es va passar un moment els dits per les marques que les ulleres li havien deixat al nas. Es va humitejar els llavis secs amb la llengua. Va notar una mica el gust del pintallavis. Va mirar el cel clar que tenia al damunt i, per si de cas, el terra que tenia sota els peus.
Va obrir la bandolera i en va treure tranquil·lament la Heckler & Koch. Va deixar caure la bandolera a terra i es va quedar amb les mans lliures. Amb la ma esquerra va treure el fiador de la pistola, va tirar la corredora cap enrere i va fer entrar un cartutx a la recambra. Va fer tots aquests moviments de pressa, amb precisio. Els sons, discrets i agradables, van ressonar a l’aire. Va moure una mica la ma on tenia la pistola per comprovar-ne el pes. La pistola sola feia quatre-cents vuitanta grams, als quals s’havia d’afegir el pes de les set bales; sens dubte, ara estava carregada. L’Aomame en notava la diferencia de pes.
Encara tenia un somriure als llavis horitzontals. La gent observava els gestos que feia. Ningu no s’havia espantat en veure que treia una pistola de la bandolera, o, com a minim, no n’havien fet la cara. Potser no creien que fos una pistola de debo. Pero si, que era una pistola de debo, va pensar l’Aomame.
Despres va posar la culata cap amunt i es va introduir el cano a la boca. Estava apuntat directament cap al cervell, cap al laberint gris on resideix la consciencia.
L’oracio li va sortir automaticament, sense haver-la de pensar. La va recitar de pressa, amb el cano de la pistola a la boca. Segurament, ningu no hauria entes que deia, pero no hi feia res: n’hi havia prou que l’entengues Deu. Quan era petita, gairebe no n’entenia res, de les frases que recitava, pero aquell seguit de paraules s’havien introduit al centre mateix del seu cos. A l’escola, abans de dinar, tambe l’havia de recitar sens falta, sola pero en veu ben alta, sense fer cas de les mirades curioses o burletes dels altres nens. L’important era que Deu t’estava veient; ningu no se’n podia escapar, de la seva mirada.
Pare Nostre que esteu en el cel, santificat sigui el Vostre Nom, vingui a nosaltres el Vostre Regne. Perdoneu les nostres culpes, i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptacio, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amen.
La dona de mitjana edat de trets agradables que seia al voltant del Mercedes Benz nou de trinca la continuava mirant fixament. Semblava, igual que la resta de persones del voltant, que no acabava d’entendre que significava aquella pistola que tenia a la ma. Si ho entengues, deixaria de mirar-la, va pensar l’Aomame. Si veia com se li escampava el cervell pertot arreu, segurament, aquell dia no seria capac de menjar res, ni per dinar ni per sopar, i per aixo l’Aomame li va suplicar, sense dir-ho en veu alta, que fes el favor de deixar de mirar-la. No s’estava raspallant les dents: tenia una pistola automatica de la marca Heckler & Koch, de fabricacio alemanya, a la boca. Havia recitat una pregaria i tot. Be devia entendre que significava, aixo.
«Li dono un consell; un consell molt important. Aparti la mirada, no miri res, i continui conduint el seu Mercedes Benz gris, nou de trinca, i vagi-se’n a casa seva, a la casa tan preciosa on l’esperen el marit i els fills que s’estima tant, i continui endavant amb la seva vida tranquil·la. Una persona com voste no l’hauria de veure, una cosa com aquesta. Aquesta cosa tan horrible es una pistola de debo, i esta carregada amb set cartutxos de nou mil·limetres de debo. I, tal com diu Anton Txekhov, quan en una historia apareix una pistola, en algun moment s’ha de disparar. Es aixo, el que dona sentit a la historia».
La dona de mitjana edat, pero, no deixava de mirar l’Aomame. Al final, ella es va rendir i va negar lleument amb el cap. Li sabia greu, pero no es podia esperar mes. S’havia acabat el temps. Havia de comencar l’espectacle.
«Posi un tigre al seu diposit».
– He he -va fer el mes rialler.
– He he -s’hi van afegir els altres sis.
– Tengo -va dir l’Aomame, i va fer forca amb el dit que tenia al gallet.
