En Tengo hi va rumiar un moment, abans de respondre.
– Moltes gracies.
La infermera Omura va assentir lleument i va sortir de l’habitacio amb passos rapids.
Despres, en Tengo i el seu pare es van quedar en silenci durant una bona estona. En Tengo ja no li havia d’explicar res mes. Tanmateix, aquell silenci no era incomode en absolut. La llum de la tarda va anar perdent intensitat, i van comencar a apareixer signes que anunciaven el capvespre. Els darrers raigs de sol es desplacaven silenciosament per l’habitacio.
De sobte, en Tengo es va preguntar si li havia parlat de les dues llunes, al seu pare. Li feia l’efecte que encara no. Ara, ell vivia en un mon amb un cel on brillaven dues llunes. «No t’hi acabes d’acostumar mai, per molt que te les miris», li hauria agradat dir-li. Pero li semblava que no trauria cap a res, fer sortir aquell tema ara, alla. Li semblava que al seu pare ja no li interessava gens ni mica, quantes llunes hi hagues al cel. Aquest era un problema al qual en Tengo s’hauria d’enfrontar tot sol, a partir d’aleshores.
A mes, al capdavall, tant si en aquest mon -o en aquell- hi havia una sola lluna, com si n’hi havia dues o tres, de Tengo nomes n’hi havia un. ?Quina diferencia hi havia? Es trobes on es trobes, en Tengo era en Tengo. No era res mes que una persona amb els seus propis problemes, i les seves propies qualitats. No, la questio no eren les llunes: era ell mateix.
Al cap d’uns trenta minuts va tornar a venir la infermera Omura. Per alguna rao, ja no portava el boligraf clavat al monyo. ?On devia haver anat a parar? Sense saber per que, a en Tengo l’amoinava molt, aquesta questio.
L’acompanyaven dos treballadors que empenyien un llit amb rodes. Tots dos eren grassos i foscos de pell, i cap no va dir absolutament res, com si fossin estrangers.
– Senyor Kawana, ens hem d’endur el seu pare per fer-li unes proves. ?Es podra esperar aqui, mentrestant? -li va dir la infermera.
En Tengo va mirar el rellotge.
– ?Que potser no esta be?
La infermera va fer que no amb el cap.
– No, no es aixo. Nomes ens l’emportem perque en aquesta habitacio no tenim els aparells per fer-li les proves. Es el que fem habitualment. Despres suposo que vindra el doctor per parlar amb voste.
– D’acord, m’esperare aqui.
– Si va al menjador, hi podra prendre te calent. Hauria de descansar una mica.
– Moltes gracies -va dir en Tengo.
Els dos homes van traslladar el cos prim del seu pare al llit de rodes sostenint-lo amb delicadesa, sense treure-li el tub del degotador. Eren molt eficients i, efectivament, no van dir res en tota l’estona.
– No trigarem gaire -va dir la infermera.
Tanmateix, al cap de forca estona encara no havia tornat. La llum que entrava per la finestra es va anar afeblint a poc a poc. En Tengo, pero, no va encendre el llum de l’habitacio, perque tenia la sensacio que si l’encenia es perdria alguna cosa molt important que hi havia alla.
Al llit s’havia format una depressio amb la forma del seu pare. El seu cos no devia pesar gaire, pero, igualment, hi havia deixat la seva silueta perfectament dibuixada. Mirant-la, en Tengo va tenir la sensacio que s’havia quedat sol al mon, i fins i tot que un cop s’hagues post el sol, potser ja no tornaria a sortir mai.
Es va asseure al tamboret i, mentre l’habitacio anava adquirint una tonalitat que anunciava la foscor de la nit, es va quedar en la mateixa posicio, immers en els seus pensaments. Despres, de sobte, es va adonar que, de fet, no pensava en res, que nomes s’havia submergit en un buit sense objectiu. Es va alcar lentament del tamboret, va anar al lavabo i va fer les seves necessitats. Despres es va rentar la cara amb aigua freda, se la va eixugar amb un mocador i es va mirar al mirall. Es va recordar del que li havia dit la infermera i va baixar al menjador a prendre’s un te verd calent.
Quan va tornar a l’habitacio, despres de fer temps durant uns vint minuts, encara no hi havien tornat el seu pare. Tanmateix, damunt la depressio que el seu pare havia deixat al llit hi havia un objecte blanc que en Tengo no havia vist mai.
Feia un metre i quaranta o cinquanta centimetres de llargada, i tenia una forma suaument ondulada, molt bella. A primera vista, tenia una figura semblant a la d’un cacauet, i tota la seva superficie estava coberta d’una mena de borrissol suau i curt. El borrissol desprenia una lluissor suau pero uniforme. A dins de l’habitacio, que s’enfosquia per moments, l’objecte apareixia embolcallat per una llum molt lleu amb un punt blavos, i jeia discretament damunt del llit, com si el seu pare l’hagues deixat per omplir temporalment el buit que ell havia creat en anar-se’n. En Tengo es va quedar aturat al llindar de la porta, contemplant aquell objecte insolit amb la ma encara al pom. Els seus llavis van fer el gest de moure’s, pero no en va sortir cap paraula.
?Que era, allo?, es va preguntar entretancant els ulls, dret on era. ?Per que hi havia aquella cosa, alla, en lloc del seu pare? N’hi havia prou de veure’l per saber que no l’havien portada el metge ni les infermeres. Al seu voltant es percebia una atmosfera especial, com de cosa d’un altre mon.
Despres, de sobte, se’n va adonar: era una crisalide d’aire.
Aquella era la primera vegada que en Tengo veia una crisalide d’aire. N’havia descrit amb detall a Crisalide d’aire, pero, evidentment, no n’havia vista mai cap, ni tampoc s’havia imaginat que pogues existir realment. Tanmateix, allo d’alla era una crisalide d’aire tal com se l’havia imaginada i l’havia descrita. Va experimentar una intensa sensacio de deja vu que el feia sentir com si li tenallessin l’estomac. En tot cas, va entrar a l’habitacio i va tancar la porta. Era millor que no ho veies ningu. Despres es va empassar la saliva que se li havia acumulat a la boca, i del fons de la gola li va sorgir un so no gens natural.
En Tengo es va acostar al llit a poc a poc fins a quedar-s’hi a un metre de distancia, i va observar la crisalide d’aire amb molta atencio. Llavors va constatar que tenia la mateixa forma que la crisalide d’aire que havia dibuixat en escriure la novel·la. Abans de descriure-la al text, n’havia fet un esbos senzill amb llapis, per fixar la imatge visual que se n’havia format mentalment, i despres la va traslladar a les paraules. Durant tot el temps que havia estat refent el text de Crisalide d’aire, havia tingut aquell dibuix clavat amb una xinxeta a la paret del davant de l’escriptori. Per la forma, recordava mes un capoll que no pas una crisalide. Tanmateix, per a la Fukaeri, aixi com tambe per a en Tengo, allo no es podia anomenar de cap altra manera que «crisalide d’aire».
En aquell moment, en Tengo havia afegit de la seva collita moltes de les caracteristiques externes de la crisalide d’aire, com, per exemple, l’elegant depressio de la part central i les protuberancies considerables, de forma arrodonida i decorativa, que hi havia als dos extrems. En darrer terme, aquells elements se li havien acudit a en Tengo. A la historia «oral» original no s’hi feia referencia. Per a la Fukaeri, una crisalide d’aire no era res mes que una crisalide d’aire, un element que es trobava entre la realitat fisica i la conceptual, i no sentia cap necessitat de descriure-la verbalment. Per tant, havia hagut de ser en Tengo mateix qui s’inventes aquells detalls fisics. I la crisalide d’aire que ara veia tenia la depressio de la part central i les belles protuberancies dels extrems.
Va pensar que allo era la crisalide d’aire que ell havia esbossat i descrit amb paraules, ni mes ni menys. Igual que les dues llunes que brillaven al cel. Per alguna rao, el que ell havia posat per escrit s’havia fet realitat fins a l’ultim detall, fins al punt que era dificil dir que havia estat primer, si el text o la realitat.
Va notar una sensacio estranya a les extremitats, com si li retorcessin els nervis, i un pessigolleig a la pell. Ja no sabia fins a quin punt era real i fins a quin punt era ficcio, aquell mon que tenia al davant. ?Fins a quin punt era de la Fukaeri, i fins a quin punt seu? ?I fins a quin punt era de tots dos?
Al capdamunt de la crisalide hi havia una esquerda recta i vertical. La crisalide d’aire tot just es comencava a obrir, i per aixo hi havia aparegut aquella escletxa d’uns dos centimetres de llarg. Segurament, si s’inclinava i hi mirava, en Tengo podria veure el que hi havia a dins. Tanmateix, no tenia prou valor. Es va asseure al tamboret que hi havia al costat del llit, va controlar la respiracio fins que les espatlles li van comencar a pujar i baixar lleument, amb un ritme regular, i va continuar amb la vista clavada a la crisalide d’aire. La crisalide blanca era alla, immobil, emetia aquella resplendor suau, esperava, amb el mateix silenci que un problema matematic per resoldre, que en Tengo s’hi acostes.
Pero, ?que hi podia haver, a dins de la crisalide?
?Li devia voler ensenyar alguna cosa?
A Crisalide d’aire, la nena protagonista hi descobria la seva propia copia, la seva filia. Llavors, la nena abandonava tota sola la comunitat i hi deixava la filia. Pero, ?que hi devia haver, dins la seva crisalide d’aire -en Tengo havia arribat instintivament a la conclusio que aquella crisalide d’aire era la seva-? ?Devia ser una cosa
