de Quirísof, veient fugir l'enemic a bell córrer, el segueixen: els soldats criden que no es quedaran enrera i que s'enfilaran amb ells per la muntanya. Quirísof per la seva banda, en haver passat, no s'entreté a empaitar la cavalleria, sinó que se'n puja de dret a les costes, que davallen al riu, cap als enemics de dret. Els de dalt, veient fugir llur cavalleria i els hoplites grecs arremetre, abandonen les altures que dominen el riu.
Pel seu costat Xenofont, veient que a l'altra vora tot va bé, es replega pel camí més curt cap al gual que passava l'exèrcit: perquè ja s'obiraven els carducs davallant cap al pla per atacar els darrerens. Quirísof era amo de les altures. Lici, amb uns quants soldats, havent emprès l'empaitada, s'apodera de les atzembles endarrerides, i, a més a més, d'algunes belles robes i vasos per beure. Els bagatges dels grecs i la turba estant al punt de passar, Xenofont es gira de front als carducs i els encara les armes. Dóna ordre als capitans de formar cada companyia per vint-i-cinquenes, desplegant cada vint-i-cinquena en un front de falanx pel costat de l'escut, de manera que els capitans i els caps de vint-i-cinquena, anessin del cantó dels carducs, i els caps-de-cua es col·loquessin del cantó del riu.
Els carducs, quan veuen la reraguarda separada de la turba i reduïda ja a un petit nombre, avencen més de pressa contra ella, cantant no sé quins cants. Quirísof, per la seva banda, trobant-se en lloc segur, envia a Xenofont els peltastes, els foners i els arquers, amb ordre de fer allò que els manin. En veure'ls travessar Xenofont envia un missatger i dóna ordre de romandre vora el riu sense travessar-lo: després, quan ells començaran à travessar que s'hi llencin a flanc i a flanc com si volguessin tornar a passar el riu, la gent de tret amb la mà a la corretja de les javalines, i els arquers amb les fletxes a l'arc: però sense avençar gaire dins el riu. Al mateix temps ordena als seus, així que les pedres els aconseguiran i faran soroll d'amunt els escuts, de cantar el pean, i córrer cap als enemics: després, quan els enemics hauran girat l'esquena, i des de la vora del riu la trompeta sonarà a càrrega, de fer mitja volta pel cantó de la llança, seguint els caps-de-cua, de córrer tots i passar com més de pressa, cadascú per on tingui el seu rengle de manera de no entrebancar-se els uns als altres. Que el millor soldat serà aquell que primer arribi a l'altra vora.
Els Carducs, veient que ja resten poques tropes, molts dels que havien rebut ordre de romandre havent partit, uns per curar de les atzembles, altres dels bagatges, altres de les aimies, ataquen llavors de valent, i comencen a engegar els arcs i les fones. Els grecs, entonant el pean, es llancen contra ells a la carrera. Ells no els esperen, ja que anaven armats com s'hi va a les muntanyes, suficientment per escometre i fugir, però no suficientment per anar a les mans. En aquell instant el trompeter dóna el senyal: i els enemics fugen encara molt més de pressa. Els grecs fan mitja volta i fugen a través del riu corrents. Alguns dels enemics se n'adonen, tornen corrents al riu i tiren fletxes damunt els grecs, dels quals fereixen uns pocs. La majoria, però, ja els grecs eren a l'altra vora, que encara se'ls veia fugir. Els qui havien vingut a l'encontre dels bàrbars, havent-se portat com a homes i havent avençat més que l'avinentesa no exigia, després tornen a passar el riu amb la gent de Xenofont: i alguns d'ells són ferits.
(1) Vegi's la nota del capítol anterior.
CAPÍTOL IV
MARXA PER L'ARMÈNIA
En haver passat tots, formen cap al migdia, i avancen a través de l'Armènia, país tot de plana amb lleus ondulacions: i fan no menys de cinc parasangues; perquè no hi havia pobles vora el riu, a causa de les guerres amb els carducs. El poble on arriben era gran: hi havia un palau per al sàtrapa i la major part de les cases tenien torres: els queviures abundaven.
D'allí en dues etapes avencen deu parasangues fins a deixar enrera les fonts del Tigris. En tres etapes avencen quinze parasangues i arriben al Telèboas. Era un riu bell, però no pas gran. Hi ha entorn molts de caserius. Aquest lloc és apel·lat l'Armènia de cap a ponent. El governador era Tiribazos, amic del Rei. Quan ell era present, ningú més ajudava el Rei a pujar a cavall. Seguit d'uns quants cavallers, ve al galop i envia un intèrpret a dir que voldria conferenciar amb els caps. Els generals acorden d'escoltar-lo: i avençant a l'abast de la veu, pregunten què desitja. Ell diu que concertaria de bon grat una treva amb els grecs, que ni ell els faria cap tort, ni ells cremarien les cases, prenent tants de queviures com necessitessin. Els generals accepten i conclouen la treva.
D'allí fan tres jornades plana a través, quinze parasangues. Tiribazos els costeja amb les seves forces, a una distància de deu estadis. Arriben a uns palaus, voltats de tot de pobles curulls de queviures. Estant acampats, fa, durant la nit, una gran nevada. Al matí, hom decideix d'acantonar les divisions i els generals per les viles perquè no es veia un enemic, i tot semblava ser segur a causa de la quantitat de neu. Allí hom troba provisions excel·lents, bestiar, blat, vins rancis benolents, prunes, llegums de tota mena. Amb tot, alguns homes dispersats del campament, diuen que han atalaiat un exèrcit, i que del nit apareixien tot de fogueres. Els generals creuen, doncs, que no és segur d'allotjar-se escampats, i que és necessari de replegar novament l'exèrcit. Llavors torna a reunir-se: més, perquè el temps semblava asserenar-se. Però aquella nit mateixa cau una neu tan espessa, que cobreix les armes i els homes ajaguts, i entumeix les atzembles. Feia molta peresa d'aixecar-se, perquè la neu que queia damunt dels dorments els comunicava una escalfor mentre no es fonia. Amb tot Xenofont havent tingut la valentia d'axecar-se nu i d'asclar llenya, tot seguit se n'aixeca un altre, li'n pren i es posa també a asclar-ne. Des d'aquest moment els altres també s'aixequen, encenen foc i es fan fregues. Perquè troben allí tot de matèries grasses, de les quals se serveixen a tall d'oli d'oliva, tal com sagí, oli de sèsam, d'ametlles amargues i de terebint. S'hi troben també esències dels mateixos vegetals.
S'acorda tot seguit d'allotjar l'exèrcit pels pobles, perquè estigui a cobert. Els soldats, amb força crits i alegria tornen als abrics i als queviures. Solament tots aquells que en partir-ne l'altre vegada, havien cremat les cases, ara en pagaven la pena, havent d'atendar-se malament al ras. Durant la nit hom envia Demòcrates de Temnos, amb uns quants homes, cap a les muntanyes, on els soldats que s'havien dispersat deien d'haver vist focs. Aquest home passava per haver informat amb veritat ja altres vegades, donant el que era pel que era, i el que no era pel que no era. Havent-hi anat, diu que no ha vist cap foc, però torna duent presoner un home que portava un arc persa i un buirac i una sagaris (1) com la de les amazones. Li pregunten de quin país és i diu que és persa, i que s'ha allunyat de l'exèrcit de Tiribazos per cercar queviures. Li pregunten la força d'aquest exèrcit i per quin fi s'és apleglat. Respon que Tiribazos duu les seves pròpies tropes i mercenaris, càlibs i tàocs. Afegeix que es prepara per llançar-se damunt els grecs al passatge de la muntanya, en els freus, on el camí és únic.
En sentir aquest report, els generals són del parer de reunir l'exèrcit. Tot d'una deixen una guàrdia comandada per Sofènet d'Estimfal, i marxen, prenent per guia el presoner. Quan han passat el cim de les muntanyes, els peltastes, que anaven davant, a penes han reparat el campament de Tiribazos, sense esperar els hoplites hi corren a grans crits. Els bàrbars en sentir l'aldarull no sostenen, i fugen. Hom mata, amb tot, uns quants bàrbars: hom pren una vintena de cavalls, així com la tenda de Tiribazos, i, dins la tenda, llits amb peus d'argent, i vasos per beure i gent que es deien paneters i copers. Els generals dels hoplites, en assabentar-se del fet, són del parer de tornar com més de pressa al camp, de por que la guàrdia deixada no sofreixi alguna escomesa. Fan tot d'una sonar la trompeta, es repleguen, i arriben aquell mateix dia al camp.
(1) Destral de dos tallants.
CAPÍTOL V
LA NEU
L'endemà, sembla que cal marxar tan de pressa com es pugui, abans que l'enemic s'aplegui de bell nou i ocupi els freus. Hom plega bagatge tot d'una, i l'exèrcit avença a través d'un bon gruix de neu, duent diversos guies. El mateix dia havent deixat enrera l'altura on Tiribazos havia d'atacar, s'atenden.
Des d'allí fan tres jornades pel desert, quinze parasangues, fins a l'Èufrates, i el travessen amb aigua al llombrígol. Es deia que les fonts d'aquest riu no eren lluny. Des d'allí fan quinze parasangues en tres etapes al través d'una plana coberta de neu. La tercera fou rúfola: el vent mestral bufava de cara, cremant-ho tot i glaçant els homes. Un dels endevinaires diu de fer un sacrifici al vent, i és degollada una víctima: i tothom constata que la violència del vent sembla parar. La neu tenia una
