-Sí, per Zeus!-fa.-Perquè tu m'hi vas obligar esbarriant els bagatges dels meus companys de tenda.
-Però aquest esbarriament-diu Xenofont-vet aquí com va ser. Vaig repartir-los entre altres soldats, per portar-los, amb orde de remetre-me'ls a mi. Quan els vaig haver rebut tots en bon estat, te'ls vaig tornar a tu, després, però, que tu vas haver-me presentat el meu home. Però escolteu com va anar la cosa: perquè val la pena. Un home era deixat enrera perquè no podia caminar més. Jo, que d'ell no sabia sinó que era un dels meus, vaig obligar-te a dur-lo amb tu, a fi que no es perdés: perquè, si no m'erro, els enemics ens anaven a l'encalç.
L'home hi convé.
-Doncs no-continua Xenofont-havent-te jo enviat endavant, arribo amb la reraguarda i t'atrapo cavant una fossa com per enterrar el meu home; jo m'aturo i t'ho aprovo. Però mentre som allí, l'home plega la cama, i tots els assistents fan un crit que aquell home és viu. Llavors tu dius: Que visqui tant com vulgui: que el que és jo no el duré. Llavors jo et vaig pegar, dius veritat: perquè em feies l'efecte de saber que era viu.
-I què?-replica l'altre-¿és que va deixar de morir després que jo te'l vaig haver presentat?
-I nosaltres també hem de morir tots,-digué Xenofont: ¿però això vol dir que ens hagin d'enterrar en vida?
Llavors tothom exclama que encara li havia pegat poc. Després Xenofont invita els altres a dir per què havia estat colpit cadascú. I com que ningú no s'aixeca, ell mateix diu:
-Jo, soldats, confesso que he pegat per indisciplina a alguns homes, els quals s'acontentaven d'ésser salvats per vosaltres, que marxàveu en ordre i combatíeu on calgués, però ells, abandonant els rengles i corrent endavant, volien fer el seu botí i guanyar més que vosaltres. Si tots haguéssim fet això, tots hauríem mort. Ans, un que, reblanit, no volia aixecar-se i s'exposava als enemics, jo també vaig pegar-li i el vaig obligar a marxar. Perquè en aquell hivern tan dur, jo mateix una vegada que esperava uns que plegaven els bagatges, havent-me assegut una estona, vaig adonar-me que amb prou feines podia aixecar-me i estirar les cames. Per això, que ho havia experimentat en mi mateix, quan després ne veia un altre d'assegut i emmandrit, l'empenyia: perquè el moure's i l'animar-se donen escalfor i llestesa, en canvi l'estar-se assegut i el repòs jo veia que contribuïa a glaçar la sang i a fer podrir els dits dels peus, com sabeu que molts ho han sofert. Algun altre potser que romàs enrera per droperia us impedia a vosaltres, els de l'avantguarda, i a nosaltres els de la reraguarda, de poder avençar, jo l'he colpit amb el puny, a fi que els enemics no el colpissin amb la llança. És lícit, doncs, que aqueixos que s'han salvat gràcies a mi, si han patit de part meva alguna cosa contra justícia, me'n demanin esmena. Però si haguessin caigut en mans dels enemics, ¿quin mal tan gran haurien pogut sofrir, del qual haguessin cregut lícit de demanar satisfacció? Senzill-afegí-és el meu raonament. Si a fi de bé he castigat algú, trobo just de pagar l'esmena que els pares pagueu als fills i els mestres als minyons: perquè els metges també cremen i tallen a fi de bé Però si creieu que ho he fet per violència, reflexioneu que ara jo, gràcies als déus, tinc més confiança que aleshores, i soc més coratjós ara que aleshores i bec més vi, i amb tot no pego a ningú, perquè us veig a tots a port. Però quan fa tempesta i el mar s'infla i s'arrastella, ¿no veieu que per un sol moviment de cap el pilot s'enfurisma amb els de proa, i el timoner s'enfurisma amb els de popa? Perquè en aquells moments fins les faltes més petites basten per esclafar-ho tot. Que jo vaig colpejar aqueixos amb justícia, ho declaràreu vosaltres mateixos: perquè m'éreu a la vora, amb les espases, no amb els palets de la votació, i podieu socórrer-los si haguéssiu volgut. Però, per Zeus! ni els vau socórrer ni us vau unir amb mi per colpejar l'indisciplinat. Així vau donar llicència a aqueixos covards, deixant-los insolentar. Perquè, si voleu considerar-ho, jo penso que trobareu que els més covards d'aleshores són ara els més insolents. Boiscos, per dir-ne un, el pugilador tessalià, aleshores, fingint-se malalt, es resistia a portar l'escut, i ara pel que sento a dir, ha despullat no sé quants cotiorites. Per tant, si teniu seny, fareu amb ell el contrari del que fan amb els gossos. Els gossos difícils, de dia els lliguen i de nit els deixen anar; però aquest, si sóu prudents, de nit el lligareu i el deixareu anar de dia. Però en veritat-continuà-m'admiro que si he fet un desplaer a algú de vosaltres, us en recordeu i ho calleu; en canvi si he socorregut algú durant el fred o bé allunyat d'ell l'enemic, o estant malalt o necessitat li he fornit alguna cosa, d'això no se'n recorda ningú. Ni si he lloat algú que havia fet una bella acció, ni si he honorat tant com podia a qui s'ha portat com un valent, tampoc d'això no us en recordeu. I tanmateix, és bell i just i agradívol de recordar-se del bé més aviat que del mal.
Després d'aquestes paraules, s'aixequen i fan memòria. I el resultat fou, que tot havia estat ben fet.
LLIBRE VI
CAPÍTOL I
ALIANÇA AMB ELS PAFLAGONIS: GRAN FESTÍ. QUIRÍSOF GENERAL EN CAP.
Durant aquest sojorn, els uns vivien de les provisions del mercat, els altres, de la rapinya que feien a Paflagònia. També els paflagonis robaven força bé a qui s'allunyés de les tendes, i de nit provaven de fer mal als qui eren atendats lluny. D'aquí, una viva animositat entre els uns i els altres.
Però Corilas, que en aquell temps era governador de Paflagònia, envia als grecs ambaixadors, amb cavalls i vestidures magnífiques, disposat a no inquietar més els grecs, amb què no l'inquietessin més a ell. Els generals responen que ho consultaran amb l'exèrcit. En tant, els acullen com a hostes, i inviten a més a més d'ells, tots els altres que semblava més just. Llavors, després d'haver immolat uns quants bous de captura i altres víctimes, serveixen un banquet abundós: sopen recolzats damunt llits de fullatge, i beuen en copes de banya, de les que es trobaven al país.
Fetes libacions, i cantat el pean, s'aixequen de primer uns tracis, i al so de la flauta dansen i salten alt i amb lleugeresa i s'esgrimeixen amb els sabres. A la fi, un venta cop a l'altre de manera que sembla a tots que l'ha ferit: perquè l'home cau amb una certa traça. Els paflagonis fan un gran crit. El vencedor despulla l'altre de les armes, i se'n va cantant el Sitalcas (1). Els tracis en tant s'emporten el vençut com mort. Però no havia patit res de mal.
Després s'aixequen els enians i els magnesiencs, els quals comencen la dansa nomenada
Després d'això entra un misià, que a cada mà porta un escut lleuger. I dansa tan aviat fent veure que planta cara a dos, tan aviat servint-se dels dos escuts contra un de sol, com tan aviat giravolta i fa la capitomba, sense deixar anar els escuts: de manera que dóna un bell espectacle a la vista. A la fi, balla la
Després, surten els mantineïns i alguns altres arcadians, els quals s'aixequen, revestits de les més belles armes que poden, i avencen en cadència, conduits per la flauta que toca un aire guerrer. Llavors canten el pean, i ballen, com en les desfilades en honor dels déus. Els paflagonis s'admiren de veure que tots aquells balls s'executin en armes.
El misià, veient-los esbalaïts d'aquelles coses, convenç un dels arcadians que tenia una ballarina seva, i la fa sortir després d'haver-la agençada amb el millor que pot i de donar-li un escut lleuger. Aquesta balla la pírrica (2) àgilment. Hi ha llavors un aplaudiment gran. Els paflagonis
