pregunten si les dones combatien amb ells. Els grecs responen que són elles que han fet fugir el Rei del seu camp. Tal va ser la fi d'aquella vetllada.
L'endemà, duen els ambaixadors al campament. I sembla bé als soldats de pactar que entre ells i els paflagonis no hi hagués més injúries. Després d'això, els enviats parteixen.
Els grecs, semblant-los que hi ha prou bastiments s'embarquen i naveguen un dia i una nit amb un vent favorable, tenint la Paflagònia a l'esquerra. L'endemà arriben a Sinope i fondegen a Harmene de Sinope. Els sinopesos habiten en territori paflagònic i són una colònia de milesians. Envien als grecs, com a present d'hospitalitat, tres mil medimnes (3) de farina d'ordi, i mil cinc centes àmfores de vi.
Quirísof també hi fa cap, amb una trirrem. Els soldats s'havien imaginat que els duria altra cosa: però no duia res. Anuncia solament que Anaxibi, almirall de l'estol, i els altres, fan elogis de l'exèrcit; i que Anaxibi havia promès, si sortien del Pontus, que tindrien una soldada.
A Harmene els soldats romanen cinc dies. I sentint-se ja prop de Grècia, els entra més que mai la dèria de no tornar a casa amb les mans buides. Creuen, doncs, que si elegien un cap únic, un de sol podria més bé que molts manejar l'exèrcit de nit i de dia; si cal guardar algun secret, l'amagarà millor; si cal guanyar per mà l'enemic, perdrà menys de temps; no caldran tantes conferències, sinó executar el que ell sol haurà decidit: quan fins aleshores els generals ho havien fet tot per majoria de vots.
Amb aquests pensaments, es decanten per Xenofont. Els capitans se li presenten, dient que l'exèrcit ho entén així; i cadascú, manifestant-li el seu afecte, l'invita a encarregar-se del comandament.
Xenofont, per una banda, s'hi avenia, pensant que així li'n vindria més glòria entre els amics i el nom li creixeria dins la ciutat; tal volta fins podria ser ocasió d'algun bé per a l'exèrcit.
Aquestes consideracions el movien a desitjar d'esdevenir comandant en cap; però quan pensava si n'és d'obscur per a tothom l'esdevenidor, i que aquesta manera corria el perill de llençar la glòria guanyada abans, vacil·lava. En aquesta perplexitat, li sembla que el millor és consultar els déus. Condueix dues víctimes davant l'altar, i sacrifica a Zeus Rei, el qual li havia estat prescrit per l'oracle de Delfos. Per altra banda, d'aquest déu creia vingut el somni que havia vist, llavors que va començar a pendre la seva part en la conducció de l'exèrcit. I quan partí d'Efes per ser presentat a Cirus, recordava també que un àguila li havia fet un crit a la dreta, però aturada; l'endevinaire que l'acompanyava havia dit que això era un gran averany, i no pas per a un home particular, i revelador de glòria, baldament penible: perquè els ocells on més ataquen l'àguila és seguda. No era, amb tot, averany de riquesa: perquè l'àguila s'apodera de la seva presa al vol.
Méntre sacrifica, el déu li mostra clarament que ni ha de pretendre el comandament, ni d'acceptar-lo si és elegit. I és el que de fet tingué lloc. L'exèrcit es reuneix i tots diuen d'elegir un cap únic; aquest parer adoptat, el proposen a ell. Com era evident que l'elegirien, si es passava a votació, Xenofont s'aixeca i diu:
-Jo, oh soldats, sóc sensible a l'honor que em feu, com a home que sóc, i us en regracio i prego als déus que em donin l'avinentesa de ser-vos bo en alguna cosa. Amb tot l'elegir-me a mi per cap, havent-hi un lacedemoni, no em sembla aventatjós per a vosaltres, ja que per amor d'això n'obtindríeu menys, si necessitàveu res dels lacedemonis; i també per mi no sé si això seria del tot segur. Perquè veig que fins ara no han cessat d'estar en guerra amb la meva pàtria, fins que han reduït tota la ciutat a reconèixer que els lacedemonis tenen sobre ells l'hegemonia. I quan els atenesos ho han reconegut, tot d'una han cessat la guerra i no han continuat el setge de la vila. Si jo que aquestes coses he vist, ara semblava, en allò que jo puc, llevar senyoria a llur autoritat, temo que no em fessin tornar massa de pressa a la raó. Quant a això que vosaltres penseu, que hi hauria menys sedicions amb un sol cap que no amb molts, sapigueu bé que si n'elegiu un altre no em trobareu que aixequi cap partit. Perquè penso que qui a la guerra es rebel·la contra el cap, es rebel·la contra la seva pròpia salut. En canvi si m'elegiu, no m'estranyaria que trobéssiu algú irritat contra vosaltres i contra mi.
Quan hagué acabat de parlar, se n'aixequen molts més dient que és precís que ell comandi.
Agàsias d'Estimfal diu que seria ridícol que això passés:
-¿Per ventura s'enfadaran també els lacedemonis si uns quants es reuneixen per sopar i no elegeixen un lacedemoni per president? Si la cosa és així-diu-no ens és permès de ser capitans, sembla, ja que som arcadians.
Els altres, com si Agàsias hagués parlat bé, aplaudeixen amb un gran aldarull.
Llavors Xenofont, veient que calia insistir més, es fa endavant i parla:
-Doncs bé, soldats-diu-perquè ho comprengueu tot, us juro per tots els déus i deesses, que jo, quan he tingut notícia de la vostra decisió, he sacrificat per saber si era millor per vosaltres de confiar-me aquest comandament i per mi d'encarregar-me'n. Els déus en les víctimes m'han significat d'una manera que fins un idiota ho hauria entès, que he d'abstenir-me d'aquest comandament únic.
Llavors elegeixen Quirísof. Quirísof, un cop elegit, es presenta i diu:
-Però, soldats, sapigueu això, que jo tampoc no hauria excitat cap tumulte, si n'haguéssiu elegit un altre. Però quant a Xenofont,-diu-li heu fet un servei no elegint-lo: ja que ara tot just Dexip l'ha calumniat vora d'Anaxibi, tant com ha pogut, per més que jo m'he esforçat a tapar-li la boca. Ha dit que tenia entès que Xenofont s'estimaria més dividir el comandament amb Timasió Dardani, que és de l'exèrcit de Clearc, que no pas amb ell, que és lacedemoni. Ja que, però, m'haveu elegit a mi-afegeix-miraré de fer-vos tot el bé que podré. Vosaltres així prepareu-vos a llevar àncores demà, si fa bon temps. El rumb serà cap a Heraclea: cal doncs que tothom miri de fer-hi cap; Un cop allí, escatirem les altres coses.
(1) Probablement un cant de lloança a algun rei llegendari d'aquest nom.
(2) Dansa guerrera.
(3) Cada medimne feia uns 52 litres.
CAPÍTOL II
DIVISIÓ DE L'EXÈRCIT EN TRES PARTS
L'endemà es fan a la vela i naveguen amb un bon vent dos dies, al llarg de la costa. Vorejant la terra atalaien el cap Jasó, on diuen que la nau Argo fondejà, i les boques de diversos rius, primer del Termodont, després de l'Iris, després de l'Halis, en acabat del Parteni. Passada aquesta desembocadura, arriben a Heraclea, ciutat grega, colònia dels megaresos, situada en el territori dels mariandins. Fondegen vora la península Aquerúsia. Allí diuen que Hèrcules davallà a l'encontre del Cancerber: encara avui ensenyen, com a monument d'aquesta davallada, un avenc de més de dos estadis de profunditat.
Els heracleotes envien als grecs, en present d'hostatgia, tres mil medimnes de farina d'ordi, dues mil àmfores de vi, vint bous i cent ovelles. En aquell lloc s'esmuny a través del pla un riu anomenat Dicos, l'amplària del qual és de dos pletres.
Els soldats, havent-se reunit, deliberen sobre el restant del viatge, si val més sortir del Pontus per terra o per mar. Aixecant-se aleshores Licó d'Acaia, diu:
-M'admiro, oh soldats, dels generals, que no s'enginyen a procurar-nos menjar. Perquè dels presents hospitalaris l'exèrcit no en té per mantenir-se tres dies i no hi ha d'on treure provisions per al cami- diu.-Sóc del parer, doncs, de demanar als heracleotes no menys de tres mil cizicens.
Un altre diu que no menys de deu mil:
-I ara, sense aixecar la sessió, elegim ambaixadors i enviem-los a la ciutat a veure què ens responen per escatir-ho.
Llavors proposen ambaixadors, el primer Quirísof, que havia estat elegit comandant en cap: i alguns també Xenofont.
Tots dos s'hi resistiren enèrgicament. Perquè l'un i l'altre entenien que no s'havia d'obligar una ciutat grega i amiga a res que ells mateixos no volguessin donar. Apareixent aquests sense cap delit, envien Licó Aqueu, Callímac de Parràsia i Agàsias d'Estimfal. Arribats a Heraclea, exposen
