l'acordat: diuen que Licó fins amenaçà, si no feien el que se'ls demanava.
Després d'haver-los sentit, els heracleotes diuen que deliberaran. Repleguen de seguida tots els cabals del camp, transporten a l'interior el mercat de queviures, tanquen les portes i apareixen en armes dalt de les muralles.
Llavors els promovedors d'aquest disturbi acusen els generals d'haver espatllat l'afer. Els arcadians i els aqueus es reuneixen de banda. Al cap d'ells es posen principalment Callímac de Parràsia i Licó l'aqueu, amb aquests discursos: que era vergonyós que un atenès que no havia afegit cap fona a l'exèrcit, comandés als peloponesians i als lacedemonis; que les fatigues els havien tocat a ells i el profit als altres, i això quan eren ells que havien estat autors de la salvació comú, perquè eren ells que l'havien obrada, els arcadians i els aqueus, i la resta de l'exèrcit no havia fet res (i la veritat era que més de la meitat de l'exèrcit eren arcadians i aqueus). Si tenien seny, doncs, que s'unissin, es triessin generals d'ells i fessin camí a part, provant de fer alguna bona presa.
Així s'acorda: Si arcadians i aqueus hi havia al costat de Quirísof, l'abandonen, així com a Xenofont, i formen cos a part. N'elegeixen deu d'entre ells per generals: establint que aquests farien allò que s'acordés per majoria de vots. Així, doncs, el comandament suprem de Quirísof s'esfondra als sis o set dies d'haver estat elegit.
Xenofont, amb tot, volia continuar la marxa en companyia d'aquests facciosos, opinant que seria més segur que no pas encaminar-se cadascú pel seu cantó. Però Neó mira de convèncer- lo de marxar sol, havent sabut per Quirísof que Cleandre, harmosta de Bizanci, deia que vindria amb trirrems al port de Calpe; la intenció de Neó era que ningú se'n gaudís; volia que en aquestes trirrems s'embarquessin ells i els soldats d'ells. Per això havia donat aquest consell. Quirísof, descoratjat per tots aquests esdeveniments, i per altra banda avorrit de l'exèrcit, deixa Xenofont en llibertat de fer el que vulgui.
Aquest és encara temptat de descompartir-se de l'exèrcit i embarcar-se sol; però havent fet un sacrifici a Hèrcules guiador, per aconsellar-se si era preferible i millor de continuar l'expedició amb els soldats que li restaven, o bé de separar-se'n, el déu en les víctimes li significà de continuar l'expedició amb ells.
Així l'exèrcit es divideix en tres cossos. Els arcadians i els aqueus, més de quatre mil cinc cents, tots hoplites. Després, amb Quirísof, mil quatre cents hoplites, i una setcentena de peltastes: els tracis de Clearc. Per fi, amb Xenofont, uns mil set cents hoplites, i uns tres cents peltastes: i ell sol va tenir cavalleria, uns quaranta homes de cavall.
Els arcadians, havent obtingut bastiments dels heracleotes, s'embarquen els primers, per caure a l'improvís damunt els bitinis i fer com més presa millor. Desembarquen al port de Calpe, cap al mig de la Tràcia. Quirísof, en sortir de la ciutat d'Heraclea, marxa per l'interior del país; però un cop es fica dins la Tràcia continua vorejant el mar: perquè ja es sentia malalt. Xenofont, havent pres uns quants bastiments, desembarca a la ratlla de Tràcia i de l'Heracleòtida, i avença terra al través.
CAPÍTOL III
REUNIÓ DELS TRES COSSOS
Vet aquí el que va fer cada divisió.
Els arcadians desembarquen de nit al port de Calpe i marxen cap als primers pobles, a uns trenta estadis del mar. A punta de dia, cada general condueix la seva tropa cap a un poble: quan el poble sembla més gran, els generals n'hi envien dues. Es posen d'acord sobre un turó en el qual tothom haurà de reunir-se. Aquesta irrupció havent estat súbita, s'apoderen de molts presoners i volten una gran quantitat de bestiar.
Els tracis que han pogut fugir, s'apleguen. Peltastes com eren, se n'havien escapat als hoplites molts d'entre mans. Un cop reunits, d'antuvi ataquen la companyia d'Esmicres, un dels generals arcadians que se'n tornava cap al lloc convingut amb qui sap el botí. Al principi els grecs combaten sobre la marxa: però, en el pas d'un barranc, són posats en fuga i el mateix Esmicres hi és mort amb tots els altres. D'una altra columna dels deu generals, la d'Hegesandre, en queden vuit homes sols: Hegesandre mateix es salvà. Les altres columnes, amb tot, es reuneixen, les unes amb botí, les altres sense botí.
Els tracis, afortunats en aquest primer encontre, es criden els uns al altres i es reuneixen de nit, en gran força. A punta de dia es formen en cercle al voltant del turó on els grecs s'havien atendat, molts de genets i peltastes, que augmenten a cada punt: i atacaven als hoplites a la segura: perquè els grecs no tenien un arquer, ni un javaliner, ni un cavall: en canvi els tracis, corrent o galopant tiraven la javalina, i quan els grecs avançaven contra ells, fugien a pler. Els uns assaltaven per un cantó, els altres per un altre: molts de grecs ja eren ferits i d'ells ningú. De manera que no es podien moure d'aquell lloc. A l'últim els tracis els barren el pas cap a l'aigua.
En aquella extremitat es parla de treva, i ja es convenen les altres condicions; però els tracis no volen donar els ostatges que demanen els grecs, i per això queden. Tal era la situació dels arcadians.
Mentrestant Quirísof, marxant a la segura per la vora del mar, arriba al port de Calpe. Xenofont, per la seva banda, travessa l'interior del país: i la seva cavalleria, destacada endavant de l'exèrcit, topa amb uns vells que per allí anaven. Duts a la presència de Xenofont, aquest els pregunta si per ventura han sentit parlar d'un altre exèrcit grec. Els diuen tot el que ha passat, i que ara els grecs estan assetiats al cim del turó, i els tracis els volten per totes bandes. Llavors Xenofont fa vigilar aquests homes rigorosament per servir de guies quan calgui i estableix guaites, convoca els soldats i diu:
-Soldats, una part dels arcadians ha mort: els altres estan assetiats al cim d'un turó. Jo penso que si aquests són destruïts, tampoc per a nosaltres hi ha salvació; tants són els enemics, i tan plens d'audàcia. El millor per nosaltres, doncs, és de socórrer com més aviat aquesta gent, a fi que, si són encara vius, nosaltres combatem amb ells, i no restem sols i no haver de córrer sols altres perills. Perquè nosaltres no tenim cap retirada: Heraclea-diu-és massa lluny per tornar-hi, Crisòpolis massa lluny per arribar-hi: i els enemics són prop. D'aquí al port de Calpe, on creiem que es troba Quirísof, si ha pogut salvar-se, és encara el camí més curt. Però no hi ha allí ni bastiments per embarcar-nos, i per restar-hi no hi ha provisions per un sol dia. Si moren els assetiats, és pitjor per nosaltres d'arriscar-nos amb les soles tropes de Quirísof, que no pas, salvats aquells, unir-nos tots i procurar la salvació comú. Cal, doncs, que marxem, amb la idea decidida d'acabar gloriosament, o de realitzar una bellíssima acció salvant tants de grecs. Déu tal vegada mena les coses així, perquè vol humiliar la fatxenderia dels que es creien més savis, i aixecar-nos a major glòria a nosaltres, que comencem pels déus. Sinó que cal seguir, i parar tota l'atenció a trobar manera de fer tot el que us sigui comandat. Ara, doncs, acampem-nos, avançant fins que ens sembli que és hora de sopar. Mentre marxarem, que Timasió es destaqui endavant amb la cavalleria, sense perdre'ns de vista, i explori el país a fi que no ens quedi res amagat.
Això dit, els posa al front. Envia al mateix temps els gimnetes més llestos cap als flancs i cap a les altures, a fi que si atalaien res des d'enlloc, facin senyal: i dóna orde de cremar tot el que ensopeguin de combustible.
La cavalleria, esbarriant-se tant com pot bonament, incendia per allí on passa, i els peltastes, avançant per les altures, cremen tot el que veuen de cremable: així mateix l'exèrcit quan ensopega alguna cosa deixada intacta; de manera que semblava abrandat tot el país i l'exèrcit qui- sap-lo nombrós.
En ser hora, pugen i s'acampen al cim d'un turó, d'on atalaien les fogueres dels enemics, a la distància d'uns quaranta estadis: i ells mateixos encenen tantes fogueres com poden. Però en acabat de sopar, circula l'orde d'apagar tots els focs.
Durant la nit, apostades les sentinelles, dormen; després, a punta de dia, havent suplicat als déus, es formen en batalla i avancen a pas accelerat. Timasió i la cavalleria, que tenien guies i s'havien destacat endavant, no se n'adonen que ja són al turó on eren asetiats els grecs; i no hi veuen ni l'exèrcit amic ni l'enemic (de la qual cosa n'envien avís a Xenofont i a l'exèrcit), sinó velletes i vellets i uns quants xais escarransits i bous abandonats.
A la primeria, es meravellen del que hagi pogut passar; després, pels romasos s'ennoven que els tracis
